La Sanitat, la cultura, la llengua, la dependència, l’ensenyament, els sindicats, les organitzacions cíviques, els partits de l’oposició i milers de ciutadans anònims vam mostrar allà milers de targetes roges al moniato de Fabra, a qui fins i tot em fa vergonya dir-li President de la Generalitat, perquè no li pot cabre més indignitat a sobre d’ell. Sembla impossible.
Perquè tota aquesta colla de lladres, d’obscens, de corruptes i d’inútils, tan inútils que no serveixen ni per traure el brou de l’olla (i encara em quede curt en el adjectius), no han dubtat en sotmetre a tot un poble a l’espoli, a la pobresa, a la indignitat, al saqueig i a la humiliació continuades, per tal de satisfer els seus interessos personals i els de la màfia a la qual van vendre el seu cos i ànima.
En un partit de futbol, quan un àrbitre li ensenya a un jugador una targeta roja, aquest s’en va expulsat del camp. Però amb aquests no anem a poder, ni tirant-les oli bullent per sobre.
Si Fabra o qualsevol dels seus capos instal.lats al (des)govern valencià, s’hagueren tret a mirar ahir des d’algun dels balcons del Palau de la Generalitat el que estava passant al carrer, i hagueren vist als milers de valencians amb les targetes roges a la mà, amb una poca de vergonya i dignitat que hagueren tingut haurien d’haver decidit aqueixa mateixa vesprada anar-se’n a cavalcar, a cavalcar, fins a perdre’s en la mar, com deia el poema.
Però està clar que de vergonya i dignitat, ni les tenen ni les han conegudes.
Els valencians haurem d’esperar a que arribe el moment de fer l’exercici de les-votacions-de-cada-4-anys, aqueix parany establert en aquesta grotesca i encotillada democràcia (o almenys així li diuen a aquesta opera bufa que estem vivint) que ens ha vingut donada, per ficar totes aquestes milers de targetes roges (i moltes més) a les urnes, i fer-los fóra del País d’una punyetera vegada.
Per davant encara ens queden 14 mesos de més desolació i oprobi, però també d’esperança en el canvi que s’albira a la fi d’aquesta llarga i fosca nit.