Lleidatans i valencians, cosins germans

29 abril 2014 01:00h
La evidència genealògica.

Si un passa per la Porta romànica de l'Almoina de la Catedral de València (la més antiga de la Seu, iniciada l'any 1262, tot just 24 anys després de l'entrada de Jaume I a la ciutat) i observa detingudament el seu aler, li cridarà l'atenció veure fins a 14 cares esculpides a la pedra. 
 
Explica la tradició, iniciada de forma oral a principis del segle XV i impulsada l'any 1551 amb la crònica de Pere Antoni Beuter, historiador i exegeta valencià d'origen alemany, que són els rostres dels primers 14 repobladors cristians que Jaume I va portar a València: set soldats catalans que van participar en la conquesta, amb les seues esposes.
 
Si és certa la tradició, serien les cares dels primers valencians de la nova era cristiana.
 
El cronista Beuter va donar nom als catorze rostres basant-se en les inscripcions que figuren en el buit existent entre les cares de cada parella, on apareixen els seus noms propis abreujats i amb majúscules. Així per exemple, en un d'ells apareix el següent: "En: P(ere): amb na M(ària): Sa Muller".
 
Així doncs, es tractaria de les cares de Pere i Maria, de "les Borguía" (podria ser les Borges Blanques, de Lleida); Guillem i Bertomeua, d'Alcarràs (Lleida); Ramon i Dolça, d'Ulldemolins (Tarragona); Bertran i Berenguera, de Lleida; Domènec i Ramona, de Carroca; Francesc i Ramona, d’Alguayre (Lleida); i Bernat i Floreta, de Prades (Tarragona).

La llegenda es completava amb un apèndix. Jaume I havia manat portar, al costat d'aquestes set parelles, a 300 donzelles que serien desposades per altres tants cavallers de la batalla.
 
Durant els segles XVI al XVIII la llegenda va ser repetida pels grans cronistes de l'època. Gaspar Escolano, Enric Cock, Olmo, Esclapés, etc.

Tota la ciutat de València va creure i va viure amb força aquest mite de la repoblació de la ciutat amb aquesta gent portada pel rei Jaume I, i amb les seues imatges i rostres de pedra, els seus ulls en forma d'ametlla i esquinçats, les seues celles en forma d'arc i les seues expressions tan humanes que fins en alguns apareix el somriure, la veracitat del mite es va refermar-se. 
 
Segons un interessant estudi realitzat fa un temps per dos professors de la Universitat de València i publicat a la "Revista de la Catedral de València" sobre aquest tema, es va valorar molt la importància que van tindre aquests 14 rostres en la memòria col.lectiva dels valencians. 

En aquest estudi es deia que "Els catorze rostres que amaguen el ràfec de la Porta de l'Almoina formen el primer retrat col.lectiu d'uns pobladors nobles arribats a València en el segle XIII, i que generacionalment van a mantenir, a la manera de daguerreotips moderns, la flama viva del record dels primers anys de colonització (...)  la importància d'aquest mite, que mai es va poder demostrar científicament que no fora una història certa, va sorgir de la necessitat que sentia el poble valencià de tindre una autèntica "identitat diferenciada", de ser nosaltres mateixos. Aquests rostres situats a la part superior de la porta romànica de la catedral de València van servir perquè els valencians se sentiren representats des de l'antiguitat com a poble propi".
 
A partir dels segles XVIII i XIX la llegenda va ser posada en dubte per alguns historiadors i cronistes com Sanchis Sivera, Boix, Teixidor i altres, aportant la teoria que en realitat aquests rostres de les parelles repobladores de València foren realment les de les persones que donaren diners per sufragar la despesa que suposava la construcció d'aquesta portada de la catedral.

Però un estudi realitzat pel professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant Francesc Xavier Llorca, aporta noves evidències a través de la genealogia de la "connexió Lleida-València".

Segons l'Institut Nacional d'Estadística, a partir del padró d'habitants de 2012, al País Valencià es donen 83 cognoms amb origen en un topònim lleidatà, el que suposa que un 36 % dels 231 pobles de les comarques de Lleida estan plasmats en els cognoms dels ciutadans valencians actuals. En total 193.830 valencians els porten en els seus documents oficials.
 
Els cognoms, tal com es coneixen ara, es van anar implantant al llarg de l'Edat Mitjana. 

Francesc Xavier Llorca assenyala que era habitual que a les persones se les s'identificara amb el seu lloc d'origen o amb el seu ofici, i que en un moment donat aquest apel.latiu va anar transmetent-se d'una generació a una altra, encara que no es corresponguera ja amb una referència exacta. En aquest sentit Albert Turull , professor de l'Àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida, què des de fa més de 20 anys s’ha dedicat a la recerca de la toponímia i l’antroponímia lleidatans, afegeix un aspecte fonamental: la generalització de l'ús del cognom coincideix en el temps amb la progressiva expansió dels comtats catalans, primer cap a l'oest i després cap al sud.
 
Per tot arreu del territori valencià hi ha cognoms que es corresponen amb localitats importants lleidatanes, com ara Balaguer o Cervera. 

Altres remeten a municipis xicotets, com Ivorra (també escrit Iborra), Verdú, Torà, Camarasa o fins i tot a diversos alhora: Ivars d'Urgell i Ivars de Noguera. 
 
També n'hi han que fan referència a llogarets minúsculs, cas d'Agulló, Alberola, Millà i Amorós, a comarques senceres, com Segarra i Noguera, o amb diferències gràfiques, com Menargues o Menárguez per Menàrguens, Pons per Ponts o Torregrosa  per Torregrossa.
 
Alguns poden induir a error, com ara és el cas del llogaret lleidatana de Vilaplana, ja que hi ha un poble més gran amb aquest mateix nom a Tarragona, de la mateixa manera que el topònim Castelló és molt genèric. Així mateix, potser el cognom Limiñana no siga una assimilació fonètica del topònim Llimiana, malgrat la seua semblança.
 
No obstant això, en l’immensa majoria de casos hi ha poques o cap dubte a l'hora de relacionar cognoms i topònims. 

El curiós d'aquest tema és que quasi tots aquests llocs són a la mateixa zona, en un radi d'entre 30 i 50 quilòmetres a l'est i nord-est de la ciutat de Lleida. La proximitat entre ells és tal que, per exemple, Ivorra i Torà estan a només cinc quilòmetres, i la carretera que va des d'aquesta última localitat a Ponts passa per Biosca i Sanaüja (o Sanahuja), presents també com a cognom en tot el territori valencià. 

Davant d'això, el professor Francesc Xavier Llorca assenyala que això pot indicar l'existència d'un "focus de repoblació" d'aquesta zona en l'època medieval, constituint un indicatiu de la procedència dels colons que s'instal.laren al Regne de València entre mitjan segle XIII i finals del XIV.
 
El professor es remet a l’estudi del catedràtic de d'Història Medieval de la Universitat de València, Enric Guinot, anomenat "Els Fundadors del Regne de València”, publicat en 1999. 

S'hi cita l'existència de persones de cognom Alberola a Cocentaina en 1290, així com Verdú a Alcoi en 1296, Ivars a Benissa en 1381 i Torregrosa  a Alacant en 1421, entre molts altres exemples. 

Tots se segueixen donant, amb més o menys freqüència, en aquests llocs. Destaca en aquest sentit la proliferació de l'apel.latiu Ivars en bona part de la Marina Alta. O l' aclaparadora presència del cognom Benavent -un altre poble de Lleida- a Quatretonda. 

Sobre això el catedràtic Llorca detalla que l'endogàmia o les relacions econòmiques poden haver contribuït a l'expansió dels cognoms o la seua concentració en un lloc concret. 

El professor Turull cita com a una data clau l'any 1149, any de la conquesta de la taifa musulmana de Lleida. 

Els repobladors cristians d'aquesta zona procedien de llocs fins llavors fronterers, i els seus cognoms indicaven aquesta procedència. 

No obstant això, en la conquesta i creació del Regne de València, un segle després i amb el sistema de cognoms ja implantat, és possible que els repobladors no vingueren directament des dels llocs als que remetien els seus llinatges, sinó de zones conquistades prèviament com el sud-oest de les actuals províncies de Lleida i Tarragona. 

Sembla clar, doncs, què les referències dels cognoms però també l'afinitat lingüística evidencien clarament els vincles de les comarques valencianes amb terres lleidatanes.

Com a curiositat dir que no són pocs els valencians que, després de saber de l'existència d'un poble amb el seu cognom en aquesta zona, han acudit fins allà per conèixer-lo. Així ho han dit des dels mateixos pobles lleidatans, com són el casos de Verdú, Torregrossa o Ivorra, un xicotet poble de tot just 100 habitant , que ha rebut la visita de famílies senceres valencianes amb aquest cognom.
 
next