Simón Kuznets va ser un economista rus que va ser guardonat amb el Premi Nobel d’Economia el 1971.
D’ideologia neoliberal, una de les seues principals i més originals aportacions al món de l’economia va ser una curiosa teoria, l’anomenada “teoria del degoteig o del vessament”.
Segons aquesta teoria, per assolir el desenvolupament d’un país, aquest hauria de créixer primer i distribuir la riquesa entre els seus habitants després.
És a dir, que inicialment en comptes de distribuir la riquesa per igual, es deu permetre la seua concentració en poques mans, seguint la següent analogia: la riquesa generada per la societat va omplint una copa.
El que es troba dins de la copa és el que pertany als rics, als grans empresaris i financers, i les gotes que van caient són la part que li correspon a la immensa majoria de la població, és a dir, bàsicament als treballadors.
Així la teoria planteja que si es genera una quantitat major de riquesa, la copa reglota cada vegada més, i per tant, més riquesa “cau” cap als altres estrats de la societat que estan a baix, que veuran així augmentat el seu nivell de vida i es podrà aconseguir l’eradicació de la pobresa dins dels límits del sistema capitalista.
Tot era qüestió de temps, afirmava l’economista rus.
Fa unes setmanes l’ONG Oxfam Intermón va fer públic un informe amb un títol ben significatiu: “Governar per a les elits. Segrest democràtic i desigualtat econòmica”, les dades del qual, no per ser menys sospitades, resulten realment esgarrifoses.
L’estudi, que serà presentat al proper Fòrum Econòmic Mundial de Davos, es basa en dades objectives proporcionades o publicades per diferents institucions oficials i informes internacionals, constata l’”excessiva” concentració de la riquesa mundial en molt poques mans.
L’informe aporta dades tan reveladores com que només 85 individus en el món acumulen tanta riquesa com els 3.570 milions de persones que formen la meitat més pobra de la població mundial.
És a dir, segons l’esmentada teoria econòmica, hi ha 3.570 milions de persones qu estan esperant baix que es vesse la riquesa d’aquestes 85 persones que formen l’elit econòmica mundial per poder eixir de la seua extrema pobresa…
Més dades. La meitat de la riquesa està en mans de només l’1% de tot el món. L’informe adverteix que en aquesta xifra no s’inclou la que està amagada en paradisos fiscals, que és molt superior a l’oficial coneguda.
L’estudi aporta també dades i estadístiques basades en informes oficials que indiquen amb nitidesa l’augment de la concentració de riquesa en poques mans des de 1980 fins a hores d’ara, i com la concentració i la bretxa segueixen augmentant tot i la gran recessió de l’any 2008.
Així, per exemple als Estats Units l’1 % més ric de la població ha concentrat el 95 % del creixement posterior a la crisi financera. I a Europa, els ingressos conjunts de les 10 persones més riques superen el cost total de les mesures d’estímul aplicades a la Unió Europea entre 2008 i 2010 (217.000 milions d’euros davant 200.000).
El nombre de persones que subsistien per sota del llindar de la pobresa establert internacionalment era de 1.200 milions el 1987, i es preveu que ascendirà fins a 1.900 mollones en l’any 2015.
En referència a la situació de desigualtat econòmica existent a l’Estat espanyol, l’informe destaca que “el cas d’Espanya és especialment preocupant” per l’efecte de la crisi financera i de les polítiques de retallades socials i de drets laborals que s’han adoptat, factors que han afectat en major mesura a la classe mitjana i les persones més desfavorides.
Així, les 20 persones més riques a Espanya posseeixen una fortuna similar als ingressos del 20% de la població més pobra, segons l’estudi.
José María Vera és director d’Oxfam Intermón a Espanya. Afirma que “Els casos en què els interessos d’una minoria econòmicament poderosa s’han imposat als interessos de la ciutadania del carrer són nombrosos en la història de la nostra democràcia. La crisi econòmica, financera, política i social que pateix Espanya avui té bona part del seu origen precisament en aquestes dinàmiques pernicioses on l’interès públic i els processos democràtics han estat segrestats pels interessos d’una minoria“.
Entre les polítiques dissenyades en els últims anys que afavoreixen la concentració de riquesa en una xifra molt reduïda de multimilionaris, l’organització enumera la desregulació i opacitat financera, els paradisos fiscals, la reducció d’impostos a les rendes més altes o les retallades de despesa en serveis i inversions públiques.
Segons dades donades a conèixer en un recent informe sobre l’evolució salarial entre 2007 i 2013 elaborat per l’escola de negocis EADA i l’empresa ICSA, Espanya és el país de la Unió Europea on més han augmentat les diferències de renda entre els ciutadans des que es va iniciar la crisi econòmica.
El 2007 el 20% de ciutadans més rics tenia 5,5 vegades més ingressos que el 20% de ciutadans més pobres. El 2012 aquest ràtio ha pujat fins a 7.2.
La conclusió és clara: la crisi ha fet més rics als més rics, i més pobres als més pobres.
L’informe també posa de manifest que els salaris dels directius a Espanya han augmentat un 7% el 2013, mentre que el dels mandos intermedis i empleats s’han reduït un 3,18% i un 0,47%, respectivament.
Fa uns mesos el president del Banc de Santander, Emilio Botín, va fer unes declaracions públiques en què assenyalava que vivíem “un moment fantàstic, a Espanya li està arribant diners per a tot“.
En la mateixa línia d’eufòria, els ministres espanyols d’Economia i d’Hhisenda, Luis de Guindos i Cristobal Montoro, no paren d’anunciar des de fa uns mesos que Espanya està eixint de la recessió i de la crisi econòmica, mentre Mariano Rajoy va declarar la setmana passada en la seua visita a Obama que “Spain is back”, en referència al fet que el país havia ja superat la crisi econòmica i era ja fiable per rebre inversions estrangeres.
Com va dir fa uns mesos el Gran Wyoming en el seu programa “El Intermedio”, i va repetir el diputat de Compromís Joan Baldoví al Congrés espanyol durant un debat parlamentari, “Pot ser que Espanya estiga eixint de la crisi. Ara només ens falta saber quan eixiran els espanyols“.
Vist els resultats publicats per aquests informes, ens podrien preguntar on està l’”efecte de degoteig o del vessament” de la riquesa anunciat pel premi Nobel Simó Kuznets.
Perquè com hem comprobat en els estudis esmentats, l’acumulació de riquesa en una elit cada vegada més reduïda és enorme, però l’efecte vessament no es veu per enlloc en constatar que la distància en termes econòmics entre aquesta elit i la resta del món és cada vegada més gran.
Al meu parer, aquesta teoria del premi Nobel rus té un error elemental d’inici: parteix de la base que l’elit mundial (o espanyola, tant se val) que posseeix el poder econòmic té un límit en quant a la seua avarícia, en quant al seu desig de posseir, i que és possible generar una quantitat de riquesa tal, que es conforme amb una part i deixe que tot l’excedent es vesse cap a les classes inferiors.
I ahir està l’error, perquè el problema és que la copa que esmenta aquesta teoria econòmica, a mesura que es va omplint augmenta la seua grandària exponencialment. Les elits econòmiques han demostrat, des de fa molt de temps, que mai es conformen amb un determinat nivell de riquesa, sinó que cerquen de manera compulsiva una acumulació creixent de riquesa a costa de les classes inferiors que, teòricament i segons aquest model teòric econòmic, haurien de beneficiar-se d’aquesta gran acumulació de riquesa en l’estrat econòmic més alt de la societat.
Es dóna la paradoxa que, sent la riquesa generada actualment la més gran de tota la història de la humanitat, el vessament de riquesa cap avall és cada vegada menor.
S’ha avançat en termes nominals, però no en termes reals.
El què s’ha fet clarament palès en el mig segle transcorregut des del començament d’aquesta envestida del capitalisme financer global, és què ara hi ha al món més pobresa que mai i què la situació continua empitjorant, com podem veure al nostre voltant.
Els immensos guanys que van acumular les grans fortunes en l’època de bonança no estan sent repartides, i es demana als treballadors que paguen la crisi generada pels bancs i els capitals financers especulatius.
El capitalisme genera riquesa, però només per l’elit que es beneficia de l’onada de consolidacions, fusions, tecnologia a gran escala i activitats financeres.
El suposat vessament o degoteig de riquesa cap avall no existeix, es queda quasi tot a dalt al fer-se la copa cada volta més gran per tal de permetre cada vegada una major acumulació de riquesa.
