Enric Morera reforça Compromís, per Juli Martínez

Un esport i deport molt conreat al si del valencianisme polític ha sigut i és la crítica ferotge al líder. Durant anys, especialment els qui ho miràvem amb ulls juvenils i una mica des de fora, anhelàvem tindre un animal polític al capdavant, no sé, una mena de Xosé Manuel Beiras, en comptes de Pere Mayor, que parlava bé i això, però no tenia el carisma de l’il·lustre polític gallec i, a més, era baixet, grosset i calbet. Després del congrés de 2003 i del traumàtic relleu en el lideratge del Bloc, Enric Morera ens venia a semblar, ja mirant-ho amb ulls menys joves i una mica més des de dins, un líder inclús amb més mancances que l’anterior: poc contundent en l’oratòria, de presència poc convincent i, sovint, dubitativa.

No obstant això, des d’aleshores, les diverses circumstàncies que han agitat la vida política valenciana, unides a voltes a un sòlid treball, unes altres voltes a la més atzarosa concatenació de casualitats, han situat el valencianisme polític en un lloc rellevant de l’escenari i, de retop, han proporcionat als actors de la nostra ideologia tot un màster en eloqüència i, en definitiva, en savoir faire. Així, Enric Morera va deixar de ser aquell líder feble i titubejant, especialment davant de la parròquia pròpia, i ha anat esdevenint un contendent dialèctic magnífic, sobretot en el cos a cos amb l’adversari polític. En 2011, en els debats en llanda de la tristament finida Canal 9, Morera va ser el més solvent dels interlocutors, a pesar que la nòmina de candidats (Camps, Alarte, Sanz) no li ho posava gens difícil. De fet, recorde amb entusiasme l’article laudatori que li van dedicar aleshores en Valencia Plaza, titulat «Y de repente, Enric Morera».

Després de l’èxit de Compromís en aquelles eleccions, el creixement d’Enric Morera com a orador i, en suma, com a polític no direm que ha sigut meteòric, però sí molt notable. Els valencianistes vam passar de patir per si s’equivocava en vore’l eixir a l’estrada de les Corts, a gojar amb els seus discursos directes, furgadors i aparentment despistats, que –com també li ocorre a Joan Baldoví­– és clar que no beuen de l’escola jesuïta dels parlamentaris del PNB, però resulten ben efectius.

De Morera, una de les virtuts que més li han anat subratllant en mitjans teòricament amics és la seua generositat, és a dir, haver sabut cedir protagonisme a Mònica Oltra, la icona de tot el moviment representat per Compromís. I sí, eixa virtut la té i està bé ponderar-la com pertoca, sense permetre que ningú la interprete (la malinterprete) com a pusil·lanimitat o feblesa.

Dic açò perquè, al meu parer, la controvertida decisió d’Enric d’afavorir (o, com a mínim, acceptar) un sistema de primàries amb quotes ­–en principi només per a les eleccions europees, però que ben probablement servirà de referent per a pròximes conteses–, com demanen Iniciativa i Els Verds i contrariant així la postura del Consell Nacional del Bloc, es mereix el meu aplaudiment i el meu suport explícit. I compte! El Bloc va fer el que devia fer: defendre els seus interessos i no acceptar d’entrada cedir més protagonisme de l’imprescindible. Com també va ser coherent demanar el relleu en l’escó de Mireia Mollà, per molt que la diputada il·licitana està fent una gran tasca i, al meu parer, hauria de completar la legislatura.

Però Morera, encara que semble paradoxal, també ha fet el que devia fer: enfortir Compromís i deixar amb el peu canviat tots els mitjans que esperaven ansiosos, com voltors famolencs, alguna escletxa en Compromís. La generositat de Morera ha mudat, així, no en feblesa, de cap de les maneres, sinó en magnanimitat. Estic segur que, per a ell, no deu haver sigut gens fàcil i que haurà hagut de suportar pressions –lícites– de totes bandes. Inclús, potser, ell tampoc no haurà acabat content del tot amb el resultat final del reglament de primàries. Però ha demostrat ser un polític d’altura, un home d’estat capaç de prendre decisions complicades i afavorir grans consensos, un picapedrer que, a força d’aprendre, s’ha convertit en un excel·lent escultor.

Gràcies a l’actuació d’Enric Morera, Compromís és hui molt més fort que tan sols fa un parell de dies. I si bé és molt probable que ell no siga finalment el candidat de la coalició a presidir la Generalitat Valenciana, cal ser justos i reconéixer que, ara sí, el nacionalisme valencià té un líder d’un gran nivell.