El llarg i tortuós trajecte de consolidació de Compromís, primer com a coalició electoral, després com a coalició estable, ara encaminats a esdevindre federació, en un futur Déu proveirà, ha deixat pel camí una paradoxa: d’una banda i en positiu, i a pesar del que han insinuat o insidiat alguns mitjans i alguns periodistes, Compromís no ha deixat en cap moment de liderar l’oposició en esta trista i castigada terra: així, si la reivindicació del deute històric és damunt de la taula, crec que no cal dir qui la va reivindicar primer; si s’assumeix que hi ha un deute il·legítim, no és menester apuntar qui s’ho va traure de la màniga; o si algú ha despullat el caciquisme i etcètera dels polítics peperos de Castelló, tampoc no cal insistir de qui han sigut els mèrits. Però, de l’altra banda i en negatiu, Compromís ha perdut bona part de la frescor i de l’atractiu que lluïa, s’ha assemblat massa a altres partits quan la negociació s’enrocava i es filtraven a premsa amenaces de ruptura o discòrdies irresolubles. Arran d’això, i ho sé de primera mà, persones molt valuoses, com la jove d’un poble del Vinalopó que es va incorporar al projecte amb ganes de menjar-se el món, han decidit fer un pas arrere i mirar-s’ho tot des de la distància. I això, si algú dels qui mana vol llegir-me, Mònica o Enric, Pasqual o Pere, no pot tornar a passar.
Explicat tot això, ens plantem que, per fi, que sonen les campanes, el reglament està fet i podem posar-nos a pensar en unes altres coses. I eixes coses són les imminents: les eleccions europees. He llegit gent molt respectable que blasma contra l’acord a què ha arribat Compromís amb Equo (encara obert a més partits). Són opinions argumentades i no exemptes, de cap manera, de raó. Però crec que, abans de fer cap crítica, cal diagnosticar bé en quines condicions arriba la política espanyola i la valenciana a esta cita:
En primer lloc, cal subratllar que en estes eleccions, sense circumscripcions que limiten l’abast territorial de les candidatures, el vot té una tendència clara a exercir-se des de postulats més aïna espanyols. És a dir, atés l’aparent i anhelat enderrocament del bipartidisme hispà, són unes conteses molt propícies per a IU i per a UPD. Si Compromís combat directament amb estos partits en estes eleccions, la derrota és segura i dolorosa.
En segon lloc, Compromís té complicat inserir-se en coalicions amb altres partits nacionalistes, i no només per la diversitat de la coalició valencianista, sinó perquè s’exposaria a la crítica ferotge dels mitjans en qualsevol escenari: si Compromís anara amb CiU, els acusarien de dretans, burgesos i jo què sé; si anara amb ERC, de pusil·lànimes, catalanistes i tal i qual; si anara amb Bildu… bé, si anara amb Bildu, no crec que calga que diga què els dirien, itat?
En tercer lloc, històricament, els partits polítics nacionalistes no majoritaris als seus territoris, de l’estil BNG, CHA, PA, etc., repleguen uns resultats molt inferiors dels habituals en altres conteses, especialment les autonòmiques i municipals.
Així, per tant, en este context, les opcions de Compromís anaven reduint-se: si pactava amb CiU, ERC o Bildu, era un suïcidi; si es presentava tot sol, la derrota segura respecte a IU i UPD seria un missatge molt poc encoratjador per a la primavera de 2015. L’alternativa, blanca i en botella, que no sé per què diuen que ha de ser llet, si també pot ser perfectament orxata.
El pacte amb Equo, amb les condicions que s’apunten, té unes virtuts d’allò més ressenyables: d’entrada, perquè és un pacte obert a uns altres partits nacionalistes moderats, molt semblants ideològicament al que representa Compromís, com ara CHA, MÉS o Anova (tot i que tots ells encara s’han de pronunciar definitivament). En segon lloc, perquè la capacitat de captació de vot d’Equo (diguem-ne que al voltant de l’1,5% sent optimistes), tot i ser escassa per a les eleccions autonòmiques, és molt regular en el conjunt de l’estat, de manera que pot ser una aportació definitiva per a consolidar almenys un escó en les eleccions europees (on la fita pot estar en el 2%). A més, el pacte amb Equo, d’ampli abast, ha de ser una empenta perquè el partit ecologista siga capaç d’atraure, ja d’una, tots els partits verds d’àmbit municipalista que pul·lulen sobretot pel sud alacantí: eixe és el repte que hauria d’afrontar Equo. En tercer lloc, perquè el pacte ens permetrà, en condicions mínimament normals, assolir un eurodiputat. I eixe èxit indubtable, si finalment es produeix, serà una pomada d’allò més efectiva per a contrarestar la més que probable inferioritat de vots de Compromís al País Valencià respecte a IU o UPD.
Perquè, juntament amb estes virtuts, n’hi ha una altra, que és la fonamental i que no se’ns ha d’oblidar: el pacte amb Equo determina que la capçalera de la coalició serà de Compromís. És a dir, per primera volta en la vida, podrem votar per al Parlament Europeu una candidatura amb opcions d’èxit liderada per un valencià. I, encara més, per un valencianista. No és això un èxit negociador rotund? Jo trobe que sí. Sobretot, si ens ho plantegem amb perspectiva de futur: aconseguir un eurodiputat de Compromís pot ser l’empenta definitiva per a iniciar ja la conquesta de les eleccions valencianes de maig de 2015, la conquesta de la Generalitat. Tindre veu, veu directa a Europa, marcarà necessàriament un ans i un després. Serà històric. A més, si les eleccions a Espanya no pateixen avançaments, el relleu de l’eurodiputat de Compromís pel d’Equo podria realitzar-se, probablement, poc abans de les eleccions generals de tardor de 2015, de manera que constituiria un acte publicitari efectiu, efectista i de gran magnitud per a les dos formacions de cara a obtindre un gran resultat en eixa contesa.
En definitiva, i a pesar de les reticències que sovint hem expressat en relació amb els pactes amb els ecologistes d’Uralde, en esta ocasió, sent realistes, crec que podem asseverar que Compromís i Equo han fet de la necessitat virtut i que han bastit un pacte molt favorable per als dos partits, un pacte en què, per primera volta, i si se’m permet el símil biològic, el vincle entre tots dos no serà d’amfitrió-hoste, sinó de simbiosi real.
