Die groẞe Koalition, per Juli Martínez

Tinc el vici i el plaer de parlar de política molt sovint, quasi a diari, amb un amic, un bon amic. Solem fer-ho analíticament, basant-nos més en les matemàtiques que no en les passions. Ahir, per això, xarràvem sobre l’elecció de Ximo Puig com a candidat del PSOE valencià per a presidir la Generalitat, del triomfalisme desbordat d’alguns mitjans (verbigràcia Vilaweb, on ja el veuen de president) i, com a contrapunt, de les serioses possibilitats d’una gran coalició si s’acompleixen les previsions de les enquestes –com també assenyalen algunes columnes d’opinió (per exemple, “La vía alemana”, en Información).

_{Enric Morera i Mònica Oltra a punt d’enganxar l’aladre a l’haca}

El meu amic, germanòfon vocacional, reiterava temorós l’al·lusió a die groẞe Koalition com un perill latent. I el que més temia no era que s’ajuntaren ací, al País Valencià, el PP i el PSOE, sinó que, en fer-ho, aprofitaren per a canviar la llei electoral i consumar el nyap eixe a què apunten de tant en tant, consistent a fer districtes unipersonals que foragiten la representativitat –i, de passada, val a dir, la democràcia sencera–. No obstant això –el tranquil·litzava–, per a canviar la llei electoral valenciana cal reformar l’Estatut, i per a fer-ho calen dos terços de les Corts. I a partir de 2015, és ben probable que ni els dos tots junts, ben agafadets de la maneta, no hi apleguen.

El cas, però, és que la gran coalició PP-PSOE no és cap quimera. Els qui, massa irreflexivament al meu parer, oregen la possibilitat d’un tripartit entre socialistes, EUPV i Compromís, obliden radicalment la història recent. És a dir, obliden les sinergies reals que es produeixen entre populars i socialistes a l’hora de la veritat. Potser per això és el moment de recordar alguns episodis històrics. Per exemple, el del pacte de governabilitat que van signar els senyors Patxi López i Antonio Basagoiti per a convertir el primer en lehendakari. No pareixia aleshores que foren rivals, ni que la distància entre la pretesa i exemplaritzant esquerra i la carpetovetònica i catòlica dreta fóra gens insalvable. La unió patriòtica hispana fou l’empenta que necessitaven a Euskadi perquè el vot abertzale s’acostara a cotes del 70%, com ocorre hui en dia.

Un altre episodi, este potser és el més simptomàtic, és aquell en què no els tremolà la mà als senyors Zapatero i Rajoy per a canviar l’article 135 de la Constitució (eixe ens inviolable) l’agost de 2011 i prefixar que, de primer, es paga el deute públic, i després ja vorem si les arques arriben a pagar pensions, jornals o prestacions. Com tampoc no tremolen els diputats socialistes actuals (inclosos per descomptat els valencians) per a votar al Congrés, arrenglerats amb PP i UPD, contra qualsevol proposta que pretenga desembossar el procés català amb criteris democràtics. De fet, tots sabem que el PSC, al marge de dignes dissensions internes, es troba la mar de devanit fent pinya al Parlament català amb el PP i amb C’s (eixe partit de dreta cosmètica que a València hauria desaparegut per no haver assolit el 5% ni en 2006 ni en 2010, quan de miracle va passar el 3%). Sens dubte, els temps de la sintonia amb ERC o amb ICV pertanyen a un passat remot, i com el riu del mite d’Heràclit, ara és impossible banyar-se en el mateix PSC que encapçalava Pasqual Maragall, perquè l’actual no es pareix en res a aquell.

Em reserve com a quart argument el sainet que el PSOE ha protagonitzat a Navarra. Un sainet cuit a base de pusil·lanimitat, d’atorgar als seus votants una escassíssima capacitat de discerniment i d’una por pregona als comentaris de les tertúlies hispàniques, com bé apunta Guillermo López en Valencia Plaza. El PSOE ha prohibit al PSN presentar una moció de censura contra el govern extremadament corrupte de Yolanda Barcina (UPN) perquè eixa actuació rebria el vot favorable de Bildu. Per tant, revelant els sil·logismes socialistes, tenim que, precepte u, Bildu és ETA; i, precepte dos, votar amb Bildu em fa ser Bildu. Ergo, si rebutge la corrupció, sóc ETA. No és que ho diga jo, és que és així com actua el PSOE.

Tornant ja a casa nostra després d’estos quatre exemples de sinergia PP-PSOE, crec que cal començar a posar damunt de la taula la possibilitat real de die groẞe Koalition al País Valencià. Si fem cas de les enquestes, sumarien uns 60 escons, que tampoc no és res de l’altre món. Podria quedar una oposició apanyada i podrien alternar-se en la presidència Alberto i Ximo. Potser, a este últim, alguns mitjans el defendrien, que si ell hauria volgut pactar amb l’esquerra i els valencianistes, que si tal, que si qual. Però, a l’hora de la veritat, si aplega eixa hora en la nostra terra, el sentit d’estat del PSOE, és a dir, la consciència de ser part integrant de l’establishment heretat de la transició espanyola, tindrà molt a dir a l’hora de conformar govern. Perquè, no ho oblidem, de Compromís també parlen en les tertúlies dels mitjans espanyols. I la defineixen com a “la extrema izquierda anarcoide” (això ho vaig sentir jo la nit electoral de maig de 2011 en la finida Canal 9!) o, en una brillant paraula inventada per l’ultradretà Hermann Terstch, com a la coalició hortoabertzale.

En definitiva, jo ho veig clar: O és que algú amb un poc de trellat creu que Ferraz donarà el vistiplau al PSOE valencià per a pactar amb els hortoabertzales eixos? A vore què en dirien en les tertúlies! Que mig any després hi ha eleccions generals! Sentit d’estat, senyors, sentit d’estat. Die groẞe Koalition i tot lligat, i ben lligat. Ximo president. Sí, i tant que sí. I dos ous durs.