L’enquesta d’abril del CIS per a les eleccions generals ofereix unes dades que, des del punt de vista de Compromís, ens permeten desfermar l’eufòria. En edicions anteriors d’este mateix baròmetre, les dades d’intenció directa de vot (IDV) que replegava la coalició valencianista eren discretes i, a més, la cuina posterior les feia encara més minses. Ara, però, el CIS ha constatat un augmentat més que considerable en el vot directe i en la cuina ha aplicat uns increments semblants als d’altres partits, com vorem tot seguit.
Comencem resolent un dubte que, sovint, ens hem plantejat: quan el CIS pregunta per Compromís-Equo, per qui i on pregunta? És a dir, s’inclouen també els vots obtinguts per Equo en la resta de l’estat? Fent una ullada a les entranyes de l’enquesta, la resposta és que no. Equo aniria a banda i estaria computat en l’apartat corresponent a “altres partits”, és a dir, els que no tenen representació al Congrés dels Diputats. Això ho podem inferir de les preguntes 13 i 23 de l’estudi, en les quals, al costat de cada partit d’àmbit autonòmic, apareix entre parèntesis el territori on s’ubiquen. En el cas de Compromís-Equo, diu tot seguit i literalment, Sólo en C. Valenciana.
Així, Compromís replega una dada d’IDV realment colpidora: un 0,9%. Això, traduït a votants, en representaria uns 315.000. Poca broma, perquè Compromís seria el sèptim partit en vot directe, just per darrere dels estatals, de CiU i d’ERC. En estimació, el CIS situa els valencianistes en un 1,7% de vot, és a dir, vora un 16% si comptem només els votants valencians. En esta ocasió, per tant, Compromís hauria vist multiplicada la IDV per 1,9, en la línia d’altres partits com el PNB (x 1,8) o UPD (x 1,8), per damunt d’altres com IU (x 1,5), ERC (x 1,3) o Amaiur (x 1,6), i per davall d’uns altres com PSOE (x 2), CiU (x 2,1) o PP (x 2,3).
Si extrapolem l’estimació feta pel CIS als resultats obtinguts el 2011 al País Valencià, les dades també ens ofereixen clarícia. Suposant que puguem aplicar esta operació matemàtica sense correccions, el PP obtindria ací un 38,12%, el PSOE un 24,36%, EU un 10,24% i UPD un 10,63%. Ja hem dit més amunt que Compromís estaria en el 16%. Ens sobta, de segur, la dada tan alta del PP, que potser caldria abaixar una mica. Però, fent cas exclusivament de les matemàtiques, els percentatges serien estos.
És a l’hora de traslladar estes dades percentuals a escons quan, com deia al principi, l’eufòria es pot desfermar si mirem els números des del prisma de Compromís. Dels 33 diputats que elegim els valencians, 14 serien per al PP (en perdria 6!), 9 per al PSOE, 2 per a EU, 3 per a UPD i 5 per a Compromís! Els valencianistes assolirien vora un 20% a València, un 13% a Castelló i un 10% a Alacant. De manera que el grup parlamentari, com ja hem argumentat en alguna altra ocasió, només dependria de les habilitats dialèctiques negociant amb altres forces de l’esquerra.
Quant a les dades generals, sobta l’empat tècnic en IDV entre PP i PSOE al voltant del 13,5%. Empat que es desfà en l’estimació, i en bona lògica, perquè el PP, històricament, sempre ha tingut més vot ocult que no el PSOE. De fet, una dada que recorde molt sovint és la del 17,9% d’IDV que van replegar els socialistes en el baròmetre del CIS previ a la desfeta de novembre de 2011. Aleshores, tot just pogueren multiplicar eixe vot directe per 1,5 i assolir el 26,7% sobre vot vàlid. Si ara repetiren eixa equació, se situarien en un 20% raspat (que no em pareix gens descartable).
En canvi, sí que entenc que hem de descartar qualsevol possibilitat de sorpasso d’IU al PSOE. La IDV de la coalició d’esquerres es ressent últimament (ací es queda en el 7,2%), potser per l’aparició d’alternatives esquerranoses poc sòlides, però bastant mediàtiques (si no messiàniques); o potser per la poca capacitat que estan tenint per a obrir-se a la ciutadania a través de processos de primàries. La confecció de la llista per a les europees és un magnífic exemple de com malbaratar un moment històric com este per tal d’assegurar que els càrrecs recaiguen en un nodrit grup d’afins.
Al marge d’això, i ja per a acabar, no vull concloure esta anàlisi sense tornar a les dades referides a Compromís, a fi de matisar eixa eufòria a què he al·ludit dos voltes: si abans, quan les enquestes ens castigaven, no ens les créiem i continuàvem perseverant, ara, en este cas, quan fins i tot ens tracten més bé que a molts altres, tampoc ens les hem de creure a ulls clucs. Ara toca continuar consolidant el projecte de Compromís, el projecte que ha de representar l’esperança per a tota la gent d’esta terra i que anhelàvem com anhelem la pluja que no cau.
