Fem un salt de huit anys i ens fixem en dos ajuntaments valencians molt importants, Elx i Gandia, en què no caldrà un resultat tan rocambolesc com el de Novelda en 2003. A la capital del Baix Vinalopó, el maig de 2011, el PP de l’antivalenciana Mercedes Alonso obté un 43,77% del vot vàlid, 14 regidors i, també, la majoria absoluta. El PSOE es queda amb el 38,34%, 12 regidors, i el Partit d’Elx, amb el 5,27%, entra amb un. A la capital de la Safor, el PP assoleix un 44,65%, 13 regidors i, igualment, la majoria absoluta. El PSOE n’obté 10 amb un 34,97% i Compromís 2 amb un 9,06%.
Com podem observar en estos tres exemples que hem aportat, el PP aconsegueix tres majories absolutes quan, en cap cas, arriba al 45% del vot vàlid. Això ocorre gràcies, en part, al sistema de repartiment d’escons no proporcional, basat en la Llei d’Hondt, que s’usa a Espanya i que afavoreix la gobernabilitat en atorgar-ne més a les llistes més votades. I gràcies, en l’altra part, a la barrera del 5%, que sovint deixa fora partits que, matemàticament, haurien merescut representació, però no han pogut superar-la. Tots dos criteris (la Llei d’Hondt i la tanca del 5%) són aliats fidels dels partits majoritaris, que solen proporcionar a les llistes més votades un percentatge de regidors entre 7 i 11 punts superior al de vot (en els tres exemples argüits, el PP obté prop del 52% dels escons).
Vist tot açò, la pregunta que ens hem de fer és esta: és la reforma de Rajoy tan greu? Sens dubte, és antidemocràtica, un nou aliat més per al partit majoritari. Però siguem analítics: el novembre de 2011, el PP va obtindre més d’un 48% en les eleccions generals al País Valencià. En eixe context, era lògic que superara cinc mesos abans el 40% en molts municipis. Però, ara? Ara que ve d’un 29% en les europees en casa nostra? Tant volen créixer?
Però bé, posem que sí. Posem que el PP és capaç de superar el 40% en moltes localitats. Certament, es podria donar el cas que obtinguera majories absolutes injustes, que abans de la reforma haurien quedat a les portes. Però no podem obviar que, amb les regles actuals, el 43-44% ja sol implicar l’absoluta. Cal, per tant, que els partits de l’oposició s’avaloten tant?
Al meu parer, el PP ha llançat un globus sonda. Saben que la situació sociopolítica no els és favorable i busquen dos efectes: encoratjar els seus; i desorientar els rivals. El primer és dubtós que l’hagen aconseguit, perquè, a diferència del que diuen ells, jo crec que tots els votants del PP anaren a fitxar a les europees. Però el segon sí que l’estan aconseguint. Només així s’entenen les paraules de Mònica Oltra plantejant pactes preelectorals amb EU, amb l’infaust record que en tenim ací. O les de Ximo Puig cridant a un front comú, que ni ell sap en què consistiria. Diferent fóra si Rajoy acabara rebaixant el requisit al 30% o a la llista més votada. Aleshores, sí. Aleshores sí que caldria capgirar les regles amb més i més democràcia i fer fronts antixoriços. I això ho entendria la ciutadania. Però si la reforma és del tenor que apunten, és millor deixar-los fer i que es retraten com el que són: uns avariciosos del poder (i de la corrupció que l’envolta), que volen impedir per tot i per tot que arribe cap altre i airege la brutea que han acumulat els últims vint anys. Mentrestant, l’oposició, i Compromís al capdavant, ha de continuar treballant en un projecte realista de país i confiar en les seues forces. I, sobretot, evitar caure en el parany del PP: perquè ni el resultat de les eleccions europees ni les matemàtiques el sostenen.
