Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Salvador Espriu,
“Assaig de càntic en el temple”,
dins d’El caminant i el mur
Ja n’hi ha prou. Cal dir-ho ben alt, ben fort i ben clar. Ja n’hi ha prou. No és sostenible per més temps que assistim a la crisi dels refugiats sirians com si no existiren. He estat a punt d’escriure “com si miràrem una pel·lícula”. Però no, no és el cas. Perquè el que fem és molt més greu. És, directament, no mirar-los, fer com si no existiren.
Commoguen-se i actuen, per l’amor de Déu. Observen esta catàstrofe i abandonen la desídia, guarden-la en el calaix més profund que tinguen prop. No s’estiguen palplantats, esperant que açò s’arregle sol, perquè no ho farà. Ni ho deixen podrir-se, perquè eixa podridura, física i moral, haurà de passar als annals de la història europea. De la patètica història que s’ha escrit amb la sang de tants genocidis i que, amnèsics i estupiditzats, hem sigut incapaços d’aprendre, mentre assumim com a cert l’abominable mantra que diu que el passat és millor oblidar-lo. Europa, 2016.