Compromís i els vessants social i nacional

Una de les premisses de què està partint la candidatura crítica a dirigir el Bloc, encapçalada per Rafa Carbonell, és la necessitat d’enfortir el Bloc per a millorar Compromís. Esta premissa està implícita en el lema “Fent Bloc, millorem Compromís”, una expressió maximalista amb la qual difícilment es pot estar en contra. Així, un dels arguments defesos pels crítics és que, en el millor moment del valencianisme polític (és a dir, quan tenim més representants dels que mai hauríem somiat i influïm decisivament en diverses esferes de l’administració), el Bloc està més feble que mai. A mi, modestament, em sembla un oxímoron de llibre, però bé, supose que deu tractar-se d’una estratègia electoral.


Així per tant, ens trobem que s’ha assumit amb naturalitat –o fins i tot s’ha promogut, no sé si per convicció, per imperícia, per deslleialtat o per interessos que se m’escapen– la màxima que el Bloc està dèbil. I, en bona part com a conseqüència d’això, també s’ha assumit acríticament que Compromís creix pel costat social i esquerrà, però no pel nacional. Al meu parer, esta és una lectura equivocada. O, si més no, esbiaixada. Ho explicaré amb alguns exemples:

Compromís ha fet bandera de la reivindicació d’un finançament just per als valencians, amb tal contundència que ha esdevingut els discurs hegemònic al nostre país des del punt de vista gramscià. És a dir, ara mateix, tots els partits valencians, PP inclòs, reclamen un finançament just. Només C’s se n’aparta i bé que fa. Eixos, com més lluny, millor. Doncs bé, trobe que cal preguntar-se: la reclamació del finançament, és social o és nacional?

Un altre exemple que, segons em sembla, ho avala: la reclamació de les inversions que ens pertoquen, amb el corredor mediterrani com a emblema i la resta d’infraestructures que han de vertebrar el territori, la qualificaríem de social o de nacional?

Una qüestió més abstracta, però, alhora, realment important, bàsica diria jo: la restitució de la dignitat de ser valencians. És a dir: el combat constant contra la taca de la presumpta corrupció pepera que tant ha embrutat el nostre nom i, conseqüentment, la dignificació del nostre gentilici, és social o nacional?

I, per acabar, un últim exemple: els passos –més lents del que voldríem– per a la recuperació de la ràdio i la televisió valencianes i, de retop, la reactivació de la indústria audiovisual valenciana, són actuacions de caràcter social o nacional?

Podria exposar-ne més, però em quedaré amb eixos quatre. Així, al meu entendre, no es pot afirmar que Compromís abandona les reivindicacions nacionals per a centrar-se en les socials, per la senzilla raó que, en el cas valencià, totes dos estan profundament imbricades: els principals drames socials de la nostra gent vénen motivats per decisions governamentals exògenes basades en uns criteris territorials que, sistemàticament, ens discriminen.

Evidentment, esta reflexió no serveix –ni pretenc que servisca– ni per a contrarestar el discurs explícit que, recurrentment, subratlla Mónica Oltra i que, per tant, s’atribueix a Compromís: ella no se sent incòmoda a Espanya. Ni per a matisar que Compromís és, en bona lògica, molt menys contundent que el Bloc en la reivindicació nacional. No obstant això, sí que ens ha d’ajudar a vore que és en el conjunt de mesures que impulsa la coalició (mesures com les que hem citat més amunt) on es percep que la reclamació nacional acompanya necessàriament la social, foses en un nexe que, hui dia, ha aflorat com a hegemònic: els valencians patim un règim quasi colonial (i estem lluitant per capgirar-lo), amb totes les implicacions que això té.

Per tot això, no em sembla encertat assumir amb credulitat, com qui repeteix un dogma, que Compromís ha crescut sobretot pel vessant social i esquerrà. Perquè, en realitat, eixe vessant no es pot desvincular del nacional: si bé atendre la urgència presenta aspecte social, en el rerefons, com he dit, hi ha un origen territorial (nacional, en suma). I és este el raonament que s’ha d’explicar amb prou pedagogia i amb la reiteració adequada. Si, en canvi, ens dediquem a repetir que el Bloc està feble, estarem escampant la idea que tenim ben poc a vore amb l’èxit del discurs hegemònic imperant. I això, a banda de ser un exercici masoquista i poc intel·ligent, és, també, senzillament, una mentira flagrant.


 

Comentaris

Esclafamuntanyes
6.
#5 Això que els vots els tindrem igual d'una manera o altra no està tan clar. Com ho pots saber? La societat valenciana ha canviat tant com perquè es puga considerar una nacionalitat amb consciència de ser-ho? Fa quatre dies tots els estudis sociològics ens deien que els valencians es consideraven majoritàriament espanyols, i en segon lloc valencians. El percentatge dels que es consideraven únicament valencians no passava del 3%. I no crec que aquests percentatges hagen canviat molt des de les últimes eleccions, independentment del grau de satisfacció amb la política del Consell que puga tenir la ciutadania en general. Una altra cosa és, evidentment, que el Bloc ha desaparegut en bona part dels mitjans i que Compromís en siga l'únic referent. Això era d'esperar quan es va decidir constituir la coalició. Que haguera estat millor anar per lliure? Doncs, pot ser, però jo soc dels que crec que ens ha anat prou bé, de moment, anar de la mà dels nostres socis de coalició i tindre una figura tan mediàtica com és la Mònica, que no no està fent tan malament (com Baldoví a Madrid, que és també una figura emergent i molt considerada a nivell mediàtic, i a més és dels "nostres").
  • 4
  • 2
Josep
5.
M'agrada el teu plantejament Juli i estic d'acord en allò principal.

El què veig clar és què n'hi ha una esqueixa entre allò social i allò nacional què no és nostra, no és de Compromís ni dels seus votant, és una esqueixa gran entre el posicionament nacional/social de MÓnica i el de Mònica.

Amb MÓnica tenim una mena del Iglesias vallecano liderant un partit nacionalista valencià on cóm molt ben proposes es barreja estreta i naturalment la reivindicació social amb la nacional. Cóm podríem si no ajudar els nostres dependents si (com fa MÓnica) permitim què Espanya ens furte?

El problema és què la vallecana emocional què lidera la nostra coalició fa rellevant una esqueixa què possiblement a soles resideix en el seu cor. Imagineu una líder dels nacionalistes escocesos proclamant la seua nacionalitat anglesa? Som un País curiós.

Crec què malauradament una gran majoria dins de Compromís i fins i tot dins del Bloc considera què malgrat esta greu inconsistència MÓnica és qui garanteix personalment el 95% dels nostres vots, i per tant hi ha un temor generalitzat a perdre este referent.
Este temor amaga un malaltís complex d'inferioritat propi dels seguidors de Mao, Stalin o Chaves, líders de masses mentalment segrestades què no tenen a res a vore amb els votants de Compromís.

Crec què has fet una anàlisi encertada, els vots representen reivindicacions socials i nacionals, què son indestriables, i els tindrem amb Ó o sense Ó. Els acomplexats no són una bona companyia.
  • 14
  • 6
Josep Miquel Martínez Banyeres de Mariola
4.
Com que cites alguns exemples per a reforçar la teua tesi, et recomane la lectura d'un altre article publicat a La Veu que pot completar l'anàlisi. No tot és blanc o negre i som conscients de la dificultat de capgirar les inèrcies del passat. Però igual de maximalista és dir que el Bloc està dèbil, com diu Carbonell, que dir que el Bloc està fort, com intentes explicar tu. Hi ha hagut de tot un poc, canvis importants en el vessant de la recuperació nacional, com immobilitat en altres aspectes, o almenys eixa és la percepció que ens arriba a molts. I algunes coses no costen diners de fer, només cal voluntat i aplicació de la llei.

L'article: «El valencià a la Diputació de València, per Vicent Berenguer i Pere Gantes»

http://opinions.laveupv.com/opinio/blog/6639/el-valencia-a-la-diputacio-de-valencia-per-vicent-berenguer-i-pere-gantes
  • 7
  • 2
Micalet
3.

Espanya ens roba descaradament, i comença a ser hora de dir-ho clar.
Mentre es vagi a Madrid a implorar un finançament just, es faran un tip de riure.
Els del PP son uns lladres, ja que ens roben per totes bandes i de totes les maneres. Això a part dels nombrosos delinqüents que te el partit.
Cal votar al partit que sigui més nacionalista valencià, si és el Bloc, a votar el Bloc.
Si el Bloc obté resultats els demés ens vindrà de regal.

  • 13
  • 6
ignasi mora
2.
D'acord, Juli Martínez. Compromís i el Bloc en la seua vessant "nacional" --no m'agrada el terme i sobretot usat pels espanyols-- són com els catalans independentistes a Madrid i, supose, que a províncies també, l pitjor enemic. I totes les reivindicacions que més sonen en aquesta vessant són justament un capgirament de l'actitud dels nostres polítics fins a fa uns mesos. I són reivindicacions específiques del País Valencià i en contra del profund autoodi que ha irradiat Madrid i delegats per tot el País Valencià. En canvi, la vessant social ha sigut com a la resta de l'Estat, ajudes de l'administració, que sovint poden confondre's amb la injusta caritat cristiana. Per què ningú ha fet un pla de debò per a recuperar una generació discriminada, sense treball, quan hi ha territori i una necessitat de descongestió de les ciutats i revalorització del món rural?
  • 8
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat