Compromís ha fet bandera de la reivindicació d’un finançament just per als valencians, amb tal contundència que ha esdevingut els discurs hegemònic al nostre país des del punt de vista gramscià. És a dir, ara mateix, tots els partits valencians, PP inclòs, reclamen un finançament just. Només C’s se n’aparta i bé que fa. Eixos, com més lluny, millor. Doncs bé, trobe que cal preguntar-se: la reclamació del finançament, és social o és nacional?
Un altre exemple que, segons em sembla, ho avala: la reclamació de les inversions que ens pertoquen, amb el corredor mediterrani com a emblema i la resta d’infraestructures que han de vertebrar el territori, la qualificaríem de social o de nacional?
Una qüestió més abstracta, però, alhora, realment important, bàsica diria jo: la restitució de la dignitat de ser valencians. És a dir: el combat constant contra la taca de la presumpta corrupció pepera que tant ha embrutat el nostre nom i, conseqüentment, la dignificació del nostre gentilici, és social o nacional?
I, per acabar, un últim exemple: els passos –més lents del que voldríem– per a la recuperació de la ràdio i la televisió valencianes i, de retop, la reactivació de la indústria audiovisual valenciana, són actuacions de caràcter social o nacional?
Podria exposar-ne més, però em quedaré amb eixos quatre. Així, al meu entendre, no es pot afirmar que Compromís abandona les reivindicacions nacionals per a centrar-se en les socials, per la senzilla raó que, en el cas valencià, totes dos estan profundament imbricades: els principals drames socials de la nostra gent vénen motivats per decisions governamentals exògenes basades en uns criteris territorials que, sistemàticament, ens discriminen.
Evidentment, esta reflexió no serveix –ni pretenc que servisca– ni per a contrarestar el discurs explícit que, recurrentment, subratlla Mónica Oltra i que, per tant, s’atribueix a Compromís: ella no se sent incòmoda a Espanya. Ni per a matisar que Compromís és, en bona lògica, molt menys contundent que el Bloc en la reivindicació nacional. No obstant això, sí que ens ha d’ajudar a vore que és en el conjunt de mesures que impulsa la coalició (mesures com les que hem citat més amunt) on es percep que la reclamació nacional acompanya necessàriament la social, foses en un nexe que, hui dia, ha aflorat com a hegemònic: els valencians patim un règim quasi colonial (i estem lluitant per capgirar-lo), amb totes les implicacions que això té.
Per tot això, no em sembla encertat assumir amb credulitat, com qui repeteix un dogma, que Compromís ha crescut sobretot pel vessant social i esquerrà. Perquè, en realitat, eixe vessant no es pot desvincular del nacional: si bé atendre la urgència presenta aspecte social, en el rerefons, com he dit, hi ha un origen territorial (nacional, en suma). I és este el raonament que s’ha d’explicar amb prou pedagogia i amb la reiteració adequada. Si, en canvi, ens dediquem a repetir que el Bloc està feble, estarem escampant la idea que tenim ben poc a vore amb l’èxit del discurs hegemònic imperant. I això, a banda de ser un exercici masoquista i poc intel·ligent, és, també, senzillament, una mentira flagrant.
