CADA ROSTRE UN PAISATGE: L’ENCAIX DE LA MIRADA DE LA BELLESA PURA A LA GROTESCA SEMPRE CERCANT LA LLUM
Va arribar a l’estudi cansada i plena d’energia, la llum de l’entrada no funcionava, la darrera setmana cada vegada que encenia un llum el fonia; havia de comprar 5 bombetes, però no havia trobat l’ocasió; per moments s’oblidava de la llum de l’interior. Si més no, el que volia era encendre espelmes dins els cossiols de vidre, les quatre que tenia: un ocell d’algeps vast, pintoresc i natural a la vegada, una espelma senzilla taronja, tota llisa i de tres dits d’alçada, una de bordeus i una fúcsia, i la llum ambre de làmpada de plàstic a l’escriptori blanc de fusta conglomerada, la paret plena de postals i fotos, de paperets fluorescents amb cançons i pel·lícules, i noms d’autors i autores, i ballarines, i dibuixos, mossos d’encaix color os, negre i vermell, rosa emborratxat i nenúfars i mar. Estava sola, i aquella tarda entre passejades i entrades i sortides als vagons de metro intentant llegir i observar el personal, havia pogut sospesar el trajecte de la mirada a l’hotel de la desmesura. Li cridaven l’atenció les dones esveltes, com models maquillades o naturals, i les que parlaven des del ventre amb sinceritat i sensatesa més lleugeres o més profundes; locutores de ràdio, cambreres, treballadores sense feina fixa…visitants o natives, immigrants però verídiques i les allures-maneres de caminar– i estils amb personalitat. Sempre havia estimat els homes, en canvi, eixa estima de bellesa li venia donada pel pols de la mirada i la font d’energia, d’inventar històries o d’immortalitzar rostres i cossos, balancejos en l’objectiu de la càmera…era un altre llenguatge que l’havia descoberta o l’esmolava des dins com un picapedrer…
Photos&mots Isabel Garcia Canet. París 2014
I es deixava dur, en aquest ritme quasi de cinema…que li impedia posar en estat zen la ment al llit. El silenci l’havia sabut compassar aquest any i la mirada li parlava fotos i fotos i mils fotos…i música de fons i bioritmes trenats de clàxons, de repicar de talons d’agulla, de sirenes, de timbres de bicicletes i veus de gent que es perdia per les voreres entre rius de cervesa i orí, matalassos i cabines, cartrons i robes desgastades, brutes. No creia o no es creia que no havia sortit de l’armari ni que li agradaren les dones, tanmateix amb alguna dona sense gaire parlar havia tingut força problemes, alguna companya de treball, amb les veïnes no…i amb amigues amb qui parlava del tema els havia ocorregut semblant…una rivalitat o malentès de vegades inexplicable…Estimava les dones perquè que s’estimava. Havia après a gaudir del sentit de l’estètica fins i tot corrompuda, de l’harmonia i la bellesa elegant i discreta o salvatge i de cascada del cos, i a olorar el marge que elles havien alçat, i deconstruït per alçar quan els vinguera de gust. Ara, havia après a palpar i descobrir cada racó del cos, a lluitar ,en ocasions, a la intempèrie, la qual ascendia els matins del gris als colors freds i, cap al tard, feia parada al gris trencat de nou ascendint a verds, blancs lluents, gelatinosos i vermells i taronges, a punt de rebentar, o d’esdevenir bombolles de vidre porpra i butà que cremaven als ulls en minuta discontínua; tons lleonats i ocres ambres fora la gàbia. A elles, les observava, ara, n’hi havia moltes, era la setmana de l’alta costura, de les passarel·les i els salons, jardins i museus de la moda, de geometries d’òpera en vellut i gasses camaleòniques cridant entre semàfors i pianos, entre catifes suades o seques com la palla al sol, i entrades i sortides de metro i de supermercat, de llibreries i tendes, d’aparadors de confiteria i vins suculents i de mobles afrodisíacs i escenes dins el vidre que ella estirava i sacsejava imaginant la peça teatral, els diàlegs i monòlegs,o els curts de les llums en càmera a l’esquena, música entre les dents i les cames, i dirigint, i actuant, i assajant.. I tornava a elles…les mirava com als infants amb les mares, amb patinet o corrent per la vorera, o al carret o disposats “ergonòmicament” al cos amb el mocador a mena de criança africana. I de vegades, quan la càmera estava visible al si de l’escot alguna li demanava d’ésser fotografiada…Fins i tot, la interrompien quan bevia cafè, prenia notes i sospirava aclucant els ulls mentre els coloms s’enfilaven al fil de la llum, o mentre passaven homes i dones per la vorera o a l’estació entre escales elèctriques i carrusels, mentre pensava en eixa maleïda o benvinguda Barbie que havia tingut de menuda…Els homes no ho feien, els havia de pagar tret dels immigrants i treballadors obrers que agust permetien el flash…mentre carregaven els carros o els camions. Somreien, eren conscients del retrat del moment i mostraven el solatge i les mans tribals plenes d’històries. En canvi, a elles les fotografiava més, però si alguna estava molesta ho deixava estar, com als homes que ara no mirava tant si no hi havia algun tret, alguna sensació que li permetera de gaudir i fotografiar-los; una àgil i marcada complicitat…també sense la càmera. Tot no era fotografia, i sabia ara més que mai, essent estrangera, que la vida era un teatre. El silenci i les converses ho corroboraven …el baf del fer-se entendre i del ja dominar una llengua que no la seua. Les nines havien de canviar: tornar a ser de drap i de colors als llibres…tenir els mateixos drets que els homes…i ser lliures i dirigir si més no, la seua obra de vida, el seu parcours o pel·lícula en la vida real. Tot preparant la llum interior, per si de cas un dia petaren les bombetes… encendre un espelma al tos de l’ocell d’algeps i viure taronges i fúcsies, senzills i transparents, eclèctics i també complicats per a cercar el toll d’equilibri entre un llavi i l’altre, el bordeus de les mil i una nits, esperant per a enlairar-se lliures de mirada i sense llast ancorades a la vida
