De vegades, els tatuatges els escollim per algun motiu en concret, per omplir un buit en el temps o per satisfer-lo, per netejar-lo tot oxigenant la parcel·la de pell i donar-li més vida; acolorir i silenciar aquells racons del cos que no sentim tant nostres i, evocar ablanint-los, la fèrtil empremta del temps que s’escola _clandestí degoteig incansable_ pel clavegueram orgànic de les edats espesses d’imatges covant-se i incubant misteris i neguits, joies rovells de les pors més blanques, aliments i llibertats, instints tendres per educar, com la cistella cigonya dels nius a mig descobrir al cóp desvertebrat de la morera que som, del xop que se somou i canta en primavera _amb el ponent, mistral o llevant, llebeig, xaloc; amb el pas de la voiture alta i veloç, del camió que xiscla i encén les fulles i repassa sorolls i melodies_, de l’alzina que renaix de la cendra i ens permet al cap del temps salvar l’aroma del bon vi; posar el tap al coll de la botella i guardar-la com un tresor, per oferir-la al cap del temps, com el tatuatge que s’adorm a sota de la segona pell a l’hivern per esclatar a l’hora punta bevent el solatge del sol, ara regant el silenci que no pesa, aigua a la vena, filtrada pel sedàs que som:
Mà hipotecada mestra i aprenent, alentidora que anhela des de la rel de l’ull i del turmell, de l’entranya d’història del nostre paisatge interior, el filtre i solatge que arpeja el buit i la música que ens fa triant i esclarint, afilant les alicates de la consciència que ens poda.
Paris 2014-05-02
