Perdent la faena

En estes dates en què ens acomiadem de l’estiu sol produir-se un fenomen sociològic (tristament agreujat ens els últims anys) consistent en la pèrdua de nombrosos llocs de treball relacionats amb l’activitat estival. En arribar setembre molts valencians, especialment joves, perden la faena. Però del que vull parlar no és del drama de l’atur sinó precisament d’eixa paraula que designa de forma genèrica l’activitat laboral: la faena.

Cada volta és més freqüent llegir en el valencià estàndard la variant feina, que s’ha instaurat amb molta força en la nostra parla i la podem sentir en boca de parlants amb gran consciència lingüística, que bandegen la paraula faena per considerar-la poc formal. Així, en discursos orals i escrits estàndards tendim a anar a la feina, a tindre feina, a donar feina… ara ja tot és feina. On ha quedat la faena?

A cap valencianoparlant d’arrel se li escaparà que el mot natural amb què ha aprés eixos conceptes és faena, una paraula en viva i d’ús tradicional. En tot cas, el canvi a feina l’haurà fet amb el temps de manera forçada, condicionat per un cert elitisme lingüístic que ha potenciat una forma en detriment de l’altra. Però, és realment faena una paraula poc culta que hauríem d’evitar? Anem a vore-ho:

Si busquem en el DCVB, faena està marcada com a ‘antiga i dialectal’, i ens remet a feina, però curiosament en gran part dels exemples en què il·lustra els significats del mot “modern” apareix la forma faena, començant pel primer de tots, on hi ha una cita de la Crònica de Jaume I: …que s’aturassen un any ab nós aquels qui hauien heretats, e de un any a enant que porien tornar a lur terra e fer ses faenes. Hi trobarem també exemples d’autors com ara Ramon Llull: …mana a sos deixebles que no fassen faena o Pere IV: …són faenes que fan los hòmens qui les fan vils de cor .

A partir del mot llatí facienda, derivada del verb facere (“fer”) l’evolució natural del mot i els usos que se’n deriven evidencien que faena és una paraula catalaníssima, i que no tenim cap motiu per a substituir-la, com tampoc cap dels derivats i frases fetes que s’hi relacionen: desfaenat, (mal)faener, faena feta no corre pressa…

Una de les qüestions que podrien explicar la substitució que comentem és el fet que el castellà arreplega també la paraula faena en el seu lèxic. Així, faena i faenar són formes usades en castellà especialment dins l’àmbit taurí. Este fet, però, no ens ha de confondre sobre l’origen del mot, ja que si fem una ullada en el diccionari de la RAE queda la cosa ben clara: faena: del cat. ant. Faena, hoy feina .

Tant el DRAE com el DCVB pengen l’etiqueta d’antic’ a la paraula faena. Potser caldria relativitzar eixa afirmació, tenint en compte que en el valencià i els parlars de transició l’ús de faena és ben actual. Una altra cosa és que en els parlars orientals s’haja consolidat definitivament feina, que s’aparta de la coincidència del castellà i té una articulació més còmoda en haver desfet l’hiat. No obstant això, els valencians hauríem de vetlar per la protecció d’un lèxic tradicional i natural, com ens mostra el cas de la paraula faena, nostra des del mateixos orígens del nostre poble.

Reflexionem i vetlem, doncs, per a fer un ús raonable en la nostra parla i no haver de perdre mai cap tipus de faena.