A partir d’esta constatació s’imposen algunes qüestions: pot haver-hi nació sense sobirania i quedar-se aquella només en un sentiment, en una estructura afectivoemocional? I què ocorre quan eixa sobirania es perd davant altres actors més agressius que se l’apropien? Per exemple, jo puc ser madridista tot i que sé que el Reial Madrid és una empresa multinacional on la sobirania del soci és quasi mínima, però aleshores sols em queda el sentiment de pertinença. És això el que al final restarà de la nació en una globalització cada vegada més accelerada? Un món on la nació és substituïda per la marca? Podem els científics socials reformular el que significa una identitat d’inspiració nacional en un món globalitzat on els conceptes de nació, estat, sobirania, autonomia i independència estan sent tant resemantitzats per la mateixa realitat globalitzadora? Certament el cosmopolitisme pot ser un parany que emmascare, com magníficament va desmostrar Jordi Sebastià en el cas valencià, un nacionalisme espanyol agressiu i dominant, però no hi ha altres cosmopolitismes en marxa, en el pla social, espiritual, econòmic, ecològic i de valors?
L’aclaparadora identificació dels valencians amb el marc nacional espanyol dificultaria en extrem la narrativa antiespanyola de gran part del nacionalisme valencianista. Especialment si s’utilitza “espanyol” com a etiqueta menyspreadora. Si damunt açò es planteja des de posicions explícitament catalanistes (de nació catalana), la dificultat encara seria major. L’unionisme domina clarament els plantejaments herètics, el regionalisme s’imposa al nacionalisme alternatiu, ja parlem de la “nació catalana” fusteriana o de la “impura natione” de Damià Mollà i Eduard Mira. Fins i tot des de la perspectiva dels Països Catalans no és el valencianisme catalanista també regionalista respecte als Països Catalans dominats per la centralitat de Catalunya? De fet, el bipartidisme regnant ha reforçat la identitat nacional espanyola. El referent territorial és Espanya. Però significa hui Espanya el mateix que fa cent anys? No implica la mateixa creació de la “marca Espanya” una desnacionalització mercantilitzadora de la nació Espanya, especialment en un context globalitzador d’identitats híbrides, superposades i complexes? Amb tot, podria dir-se que “ser valencià” és, en la identitat valenciana dominant, una manera diferencial de ser espanyol? Potser la nació espanyola és, en este sentit, també una “impura natione” i que eixa és la realitat que no volen reconéixer els nacionalistes espanyols? D’altra banda, la vella història del Regne de València no sembla pesar molt respecte d’una identitat nacional valenciana. Tot plegat, el regionalisme valencià domina tant en les majories com en les minories, perquè sempre hi una nació no estrictament valenciana (espanyola o catalana) que es postula com a referent identitari central.
El que sí sembla que està clar és que el valencianisme, es definisca o no com a nacionalista, necessitaria proporcionar una proposta alternativa clara d’eixida de la crisi, diferent de les propostes hegemòniques. Sovint es planteja des de posicions nacionalistes valencianes la necessitat de construir una definició nacional alternativa (valenciana) a l’espanyola com a proposta d’emancipació col·lectiva, per a constituir la societat valenciana com a subjecte històric. Però realment el poble valencià pot veure en la reivindicació d’una nació pròpia una solució pràctica als seus greus problemes actuals, aguditzats per l’impacte de la crisi? Realment pensen les poblacions que la solució a les seues crisis és reivindicar la “nació”? I si no ho afirmem de la nació espanyola o dominant, ho podem fer de les nacions dominades?
Efectivament, la nació no és possible sense nacionalisme, però què seria més fàcil o desitjable, atesa la nostra realitat social, promoure un nacionalisme valencià antihegemònic o promoure una altra manera d’estar en el món, també contrahegemònica, valencianitzadora, però cognitivament no nacionalista? O dit d’una altra manera, podem resoldre un problema (nacional) des del mateix paradigma nacional que ha creat el problema, encara que siga un paradigma nacional alternatiu o contrahegemònic? I el que és ja un debat clàssic, però no resolt, el paradigma nacional no oculta, i en el fons legitima, la dominació de classe ja que prima la unitat nacional interclassista contra l’“altre” nacional?
Finalment, potser podríem fer servir una comparació amb la religió per a aproximar-nos al que pot significar la nació en l’era de la modernitat globalitzada. La religió implica l’existència d’un aparell institucional, jeràrquic i doctrinari, sobre el que significa l’existència d’una realitat divina o transcendent, amb referència a la salvació de l’individu i del col·lectiu, i on la religiositat o espiritualitat com a sentiment o experiència religiosa estan supeditades a la religió com a institució o confessió religiosa concreta. Tanmateix, amb la secularització, a banda del fet que la religió ha passat a un segon pla en la definició central de la realitat, ha anat emergint una religiositat o espiritualitat sense religió o confessió concreta a la qual adscriure’s. Es tracta d’una religiositat de bricolatge, individual, híbrida, global, a la carta, experiencial i separada de qualsevol “isme”, de manera que hui moltes persones, cada vegada més, abandonen la religió clàssica, i més específicament la seua religió, però continuen tenint o fins i tot redescobrixen la religiositat o espiritualitat, entesa com una experiència personal i lliure de la transcendència. Una religiositat sense religió. Doncs potser es podria pensar que la nació és una de les grans, sinó la més gran, religió civil de la modernitat, que s’expressa també en diversos “ismes”, els nacionalismes, que com la religió transcendent busca la salvació o alliberament d’un poble —no el poble de Déu, sinó el poble nació específic—, substituïnt la transcendència ultramundana per una nova transcendència intramundana i civil.
Amb tot, l’impacte creixent dels processos inherents a la globalització potser està fent entrar en crisi la nació, tal com li passa a la religió, sense que els individus deixen de percebre i experimentar una vivència de la col·lectivitat marcada per la història, la pertinença lingüística, determinats senyals d’identitat compartits o la voluntat d’autogovern. Però potser ja no estem parlant tant de nació, i de la mateixa manera que no parlem ja tant de religió, sinó de “religiositat” o espiritualitat sense religió confessió, podríem parlar, si se’m permet el neologisme, de nacionositat sense nació. Potser eixa “nacionositat” no ens impel·liria necessàriament cap a la construcció d’una nació clàssica, a la recerca del seu propi estat nació (com també ha ocorregut amb les esglésies religió), sinó d’un sentiment i d’un projecte “nacionós”, més que nacionalista o nacional. Tampoc estic segur que l’acció d’un enemic extern o poder percebut com a explotador canviara necessàriament les coses. En eixe sentit la “nacionositat” seria una mena de sacralitat d’inspiració nacional però postnacional, difusa, híbrida i compatible amb altres esferes o àmbits de pertinença identitària, tot això en una societat cada volta més complexa i global. Seria això nacionalisme? Seria això regionalisme? I si no és cap de les dues coses? I si és una nova realitat que no pot ser atrapada amb les categories clàssiques, igual que està passant amb altres fenòmens, com ara el 15-M, el procomú o els nous moviments psicoespirituals? Podria ser la “nacionositat” el que queda després que la religió civil (la de la nació i el nacionalisme) haja sigut “secularitzada” per la globalització? I no estaria això afectant tant les construccions nacionals dominants com les alternatives? I no podria ser que eixe sentiment de “nacionositat”, ni nacionalista ni regionalista, també servira al País Valencià per a construir un projecte polític democràtic d’autogovernen en un context de sobiranies realment compartides, i no de sobiranies segrestades per poders econòmics lliures de tot control?
Universitat de València
