L’arribada del govern de coalició entre el Partit Popular i Unió Valenciana el 1995 va marcar un considerable punt d’inflexió. S’abandonà l’orientació mediterrània, de reeixit arrelament, desmantellant o buidant de contingut les seues principals fites, es reestructurà l’administració pública cultural (organigrames i personal) i es va continuar, tot i que amb un acusat biaix clientelar, la tasca de mantenir i expandir les xarxes d’infrastructures. Tanmateix es va produir un gir cap a una política cultural de regionalpopulisme reactiu, identificat amb l’agenda folkloritzant del blaverisme, en aquells anys molt present en les principals institucions culturals locals, provincials i autonòmiques. La influència de l’anticatalanisme cultural es va deixar sentir molt especialment en matèria lingüística, de símbols i de defensa de postulats antimoderns i reaccionaris. Tanmateix, quan el Partit Popular va desactivar políticament el seu molest soci blaver, i sense renunciar mai a l’ús estratègic de l’anticatalanisme polític i cultural, optà per fer un gir radical i apostar per una política cultural obertament globalista i suposadament “cosmopolita”. Així començà l’era dels grans projectes i esdeveniments, amb epicentre a la ciutat de València, que buscaven “col·locar València en el mapa mundial”. Això es va aconseguir en pocs anys, especialment a partir del 1997, coincidint amb el cicle expansiu de l’economia espanyola i el boom de la rajola, que duraria fins al 2007.
Havia arribat la cosmocoentor, una adaptació tardomoderna i globalitzadora de la vella coentor valenciana que tan be retrataren els cèlebres sainets d’Eduard Escalante. Però ara ja no es tractava de l’actitud ridícula d’aquells aprenents de senyorets valencians aparençant ser senyors i parlant castellà amb un evident accent valencià. Ara la cosmocoentor promoguda per un PP triomfant ens parlava en l’anglés del màrqueting i els negocis neoliberals, ens venia fum com si fora or pur i afirmava amb orgull de nouvingut al club de l’elit global que València era ja famosa “mundo mundial”. Amb tot, la cosmocoentor resultava igual o més grotesca encara que la clàssica coentor provinciana, i encara pitjor, molt més letal econòmicament, ja que se sustentava en un forat negre de malbaratament de recursos públics i en pràctiques corruptes d’expansió capil·lar. I més prompte que tard, la cosmocoentor estava destinada a esclatar, com al remat va passar.
Durant l’edat d’or cosmocoenta de les majories absolutes del Partit Popular, la política cultural de les administracions valencianes va posar tot el accent, i de pas cabassades de dinés públics, en el muntatge d’una cultura de l’espectacle totalment allunyada de les necessitats culturals de la ciutadania, orientada a enlluernar propis i estranys amb els oripells de la fama mundial i l’atracció d’elits glamouroses, mentre es descuidava el patrimoni cultural propi, més enllà de la retòrica que l’enaltia, es deixava empantanat el manteniment i perfeccionament de les infrastructures culturals i es promovia la dualització urbanística i social. Paral.lelament es degradava la política lingüística, entrebancant la visibilitat i ús del valencià, alhora que es dinamitava, per la via de la corrupció, la mediocritat i el partidisme més descarat, la possibilitat d’un sistema comunicatiu propi, deixant de pas les indústries culturals valencianes en la més absoluta intempèrie. A més a més, com ja s’ha dit, es mantenia l’anticatalanisme com a eina sempre aprofitable per a evitar qualsevol posibilitat institucional d’establir vincles culturals ferms amb Catalunya o les Illes.
El 2008 arribà la crisi econòmica, el 2009 es destapà l’escàndol de la trama Gürtel, primer de tants altres, i encara que el govern del PP intentà mantenir la seua aposta pels grans projectes i esdeveniments, que tants bons rèdits electorals li va donar (el PP tornà a guanyar les eleccions autonòmiques del 2011 per majoria absoluta), de sobte es feu evident que la Generalitat estava arruïnada, que les seues institucions estaven greument corcades per la corrupció, que el festí de balafiament s’havia acabat i que el miratge dels anys de vaques grosses quedava reduït a un vergonyós estat de prostració ciutadana. La cosmocoentor irresponsable de les elits neoliberals locals passava la seua descomunal factura i ara tocava pagar-la entre tots.
Després de la desfeta han arribat els temps de les retallades salvatges, el desmantellament de RTVV, la fallida de les finances públiques valencianes i la instrucció en els tribunals de justícia de tants afers foscos com estaven darrere de la cosmocoentor. Però al mateix temps s’ha obert un temps d’esperança en un tomb polític que faça possible un autèntic govern progressista al País Valencià, que diverses enquestes o els resultats de les eleccions europees sembla reforçar. Per això crec que és necessari anar plantejant noves propostes per a una futura política cultural, capaç de deixar arrere els passats excessos de la cosmocoentor i d’oferir un nou marc de treball, il·lusionant i renovador.
Des del meu punt de vista, a més de reorientar les infrastructures culturals ja existents en el major benefici de la ciutadania, alhora que se’ls dóna una projecció externa sostenible i sensata, trobe que caldria introduir-hi un nou enfocament que hauria de beure en el millor de la nostra història com a poble. He batejat este plantejament com a aragoneïtat, ja que pretén restablir i enfortir els llaços culturals amb tots els antics territoris de la històrica Corona d’Aragó (Catalunya, les Illes Balears, Aragó, Occitània, Sardenya, Nàpols i Sicilia).
Una política cultural institucional valenciana orientada a l’aragoneïtat permetria sumar als clàssics plantejaments fusterians d’intensa relació amb els territoris de parla catalana-valenciana, els evidents vincles culturals i lingüístics que els valencians mantenim amb les terres occitanes, els antics territoris italians de la Corona i l’actual comunitat autònoma d’Aragó. Es tracta d’una herència valuossíssima que cal aprofitar per a benefici de totes les comunitats ultra les implicades. D’esta manera no sols seria més fàcil desactivar els atacs anticatalanistes que de ben segur la dreta indígena començarà a llançar des del minut u sobre un eventual govern progressista i valencianista, ja que s’afegirien Aragó i altres terres al nostre àmbit identitari, sinó que permetria desenvolupar una ambiciosa política d’intercanvi cultural amb uns territoris que també formen part del nostre ADN col·lectiu.
Evidentment, l’aposta per l’aragoneïtat (que es refereix a tota la vella Corona d’Aragó) ajudaria a reactivar la projecció mediterrània del País Valencià tant com la seua inserció europea, alhora que s’aprofitaria el nostre patrimoni cultural més singular per a atraure un turisme de qualitat o projectes culturals d’ampli abast. Tot això, evidentment, sense perjuí de treballar també per una política cultural que visibilitze i recolze la gran xarxa d’iniciatives que des del sector comunal i privat s’han anat teixint en estos darrers anys. Jo ací he volgut posar l’accent només en la reconstrucció d’un espai cultural proper, propi i ampli, el de l’antiga Corona d’Aragó, que de segur pot aportar moltes iniciatives engrescadores i ajudar a reimaginar activament i participativament la nostra identitat coma a valencians. El fet que açò siga possible dependirà, òbviament, de comptar amb la suficient voluntat i generositat política per a fer-ho tirar avant amb determinació i sensatesa.
