La ciència, la tecnologia i la universitat, potencialment emancipadores, es van revelar com a ferris puntals del sistema, mentre que les arts d’avantguarda més crítiques es van convertir en una mercaderia de luxe que el mercat de l’art va devorar amb ànsia. I una cosa semblant va esdevindre amb les diverses revolucions de les idees del segle XX, des del maig francés, passant per la contracultura californiana, el feminisme, la guerrilla, el vegetarianisme, l’espiritualitat “alternativa”, l’alliberament sexual o l’ecologisme. Bona prova d’açò és el florent màrqueting que ha utilitzat, rebaixat i banalitzat tots els referents assenyalats fins a convertir-los en un puré innocu per a millor embolcallar els missatges consumistes que inunden les milers de “felices” llars de la societat del benestar. Gens escapa a la digestió capitalista, alimentada per una boca gegantesca la paraula favorita pronunciada per la qual és sempre la mateixa: “més”. Esta paraula defineix l’esperit capitalista contemporani: més territoris, més vendes, més novetats, més quota de mercat, més beneficis i zero responsabilitats. En resum: més del mateix.
Al començament del segle XXI van emergir les idees antiglobalistes o altermundistes, que qüestionaven el model tecnoliberal de globalització imperant. En els últims anys s’hi van afegir els moviments d’indignats, que van irrompre vigorosament per a respondre a les perverses conseqüències d’una crisi terrible nascuda de la mateixa compulsió capitalista al creixement, l’expansió i el desenvolupisme. No obstant açò, tots dos moviments estan sent ja digerits, laminats, integrats, de la mateixa manera que les objeccions al sistema emanades des dels moviments d’autoconeixement, les psicoteràpies clàssiques i autoajudes vàries, s’han transmutat en un nou segment de mercat que arrossega un sector de consumidors cada vegada major. Per a comprovar-ho no hi ha més que passejar-se per les grans llibreries, donar un repàs al frondós i ambigu univers new age, o parar esment a la legitimació que l’empresa capitalista rep de determinades visions acrítiques de l’oriental, l’espiritual i l’esotèric. Tot val per a apuntalar un sistema corrupte que és capaç de presentar-se com a fresc, renovat i dinàmic a costa de succionar, processar i assimilar fins als seus més feroços crítics.
Afortunadament, hi ha qüestions que el capitalisme no pot assimilar. Per açò, com vam dir, les manté aïllades, a l’espera de poder abordar-les, o fent l’efecte que no suposen un problema. Però ho suposen, i molt. Tres d’estes especialment. La primera és el problema ecològic, que implica que el sistema no pot desenvolupar-se més enllà dels límits que la naturalesa li ha acabat imposant. La segona és el conjunt de contradiccions econòmiques internes que aboquen, tard o d’hora, al col·lapse del sistema, tal com els va succeir a altres sistemes abans que a este. La tercera, que voldria subratllar especialment, té a veure amb la mentalitat i els valors, amb la capacitat dels individus per a canviar la seua cosmovisió, la seua ètica i les seues prioritats, apostant per unes altres que facen del tot inviable la màxima capitalista del “més”, associada a un ego hipertrofiat i desbocat que constitueix la mateixa base psíquica de la reproducció ampliada del capital.
Ja va passar abans: la revolució dels valors que va propiciar el cristianisme va ajudar a corroir el sistema de valors del món antic i va donar pas al feudalisme. De manera semblant, la nova ètica calvinista sorgida de la reforma protestant va contribuir a derruir el feudalisme i a posar els fonaments del capitalisme. Per açò cal pensar que solament un canvi massiu de valors, que necessàriament ha d’iniciar-se amb la revolució interna de cada individu, sense ser alié a les coses del món, ja que el món i el jo són la mateixa cosa, pot ajudar a erosionar l’egocentrisme que alimenta el capital i a crear les condicions per a un nou model, un projecte del comú que a poc a poc vaja creixent en els budells del vell i decrèpit sistema fins a eclosionar, com en el part d’una nova humanitat. No ens fem il·lusions: costarà, costarà molt. Costarà més o menys el que tardem a fer-nos plenament conscients de les nostres potencialitats per a canviar-nos i canviar la nostra realitat. Per a açò cadascun de nosaltres haurà de complir amb la seua part de treball i lluitar amb la seua part de inconsciència, la qual cosa necessàriament implicarà que no ens deixem devorar, i encara menys digerir.
