La política, però, sol ser molt injusta i oblida amb massa facilitat aquells que, sense buscar res a canvi del seu treball, sols pensaven en el poble, a millorar la vida dels seus conciutadans. Francesc Codonyer fou un d’ells, un d’eixos lluitadors que mai va aspirar a penjar-se medalles, un lluitador la serena dignitat del qual es mantingué per damunt de batalletes internes, de misèries casolanes i d’egos desorbitats. I tot això sense abaixar mai el cap, sense cedir a les subtils o no tan subtils temptacions del poder, als paranys de la prepotència, ni als cants de sirena de la supèrbia intel•lectual. Perquè no és fàcil mantenir-se en un generós segon pla sense caure en el ressentiment o la rancúnia. Perquè no és fàcil seguir estimant les teues idees de llibertat, igualtat i fraternitat quan molts dels que deien defensar-les les traïen amb els seus actes. Per això Francesc Codonyer fou tan gran des dels seus silencis, però també quan va parlar o va escriure. Per això es troben a faltar tant intel•lectuals com Codonyer que tinguen clar que són essencialment poble, i que sols seguint sent poble poden sentir-se orgullosos de sí mateixos i de la seua lluita.
Sovint la gent d’esquerra topeta amb una contradicció: una cosa és com es pensa i una altra com es viu. En Francesc Codonyer idea i vida estigueren íntimament lligades. El temps que passà a la presó per la seua militància comunista en una època de duríssima repressió franquista, el trencament d’una carrera professional a causa d’este episodi o l’injust oblit en què ells i altres com ell caigueren per a certs sectors presumptament demòcrates, són una prova ben palpable de coherència entre ideologia i vida i que no tots els polítics són iguals, una prova que demostra que algunes persones han sigut capaces de concebre la política com amor per la polis i com expressió del desig per fer-la millor.
I, tanmateix, la història de la gent que tant va fer pel nostre país amb el seu treball quasi invisible encara està per escriure’s. La història de Francesc Codonyer, per exemple, amb la seua activitat dins l’històric Lo Rat Penat i els seus cursos de llengua, en les fecundes tertúlies que fundaren el valencianisme modern, en les iniciatives editorials per a distribuir en temps adversos el millor de la literatura catalanovalenciana, en la implicació electoral personal per a assolir una autonomia de primera i fer que se sumaren les forces democràtiques que havien de dur la transformació, en l’animació de tants aplecs i mítings on es defensava la instauració d’una societat més justa i solidària.
Afortunadament cap llavor cau en el desert, perquè més prompte que tard pot germinar i donar bons fruits. Francesc Codonyer va sembrar moltes llavors, d’eixes que quedaren soterrades esperant temps nous, com els que amb una mica de sort ara venen, després de tanta foscor i mediocritat. Llàstima que no els haja pogut gaudir, encara que la seua plena vida personal, recollint l’estima de tantíssima gent, ha sigut la seua més gran victòria. A ell li hauria agradat seguir lluitant per un País Valencià lliure i socialista, però era d’eixes lúcides persones que saben que tots desapareixem i que és molt més important que certes idees i actituds siguen recollides, com una torxa, per les generacions següents. Per això res no està perdut, Paco. Per això hi ha esperança. Per això la lluita continua.
