Tanmateix, la irrupció de Podemos en el panorama polític i el seu fulgurant ascens en les enquestes, així com la creixent davallada dels partits dinàstics, va disparar les alarmes. I la gran patronal, organitzada en el Partit de l’IBEX-35, va veure les orelles al llop i tirà pel dret: era urgent un relleu de les elits de la dreta per a salvar el règim del 78 fent creure que tot anava a canviar però deixant els amos en el seu lloc de sempre. Un relleu que ben bé podríem anomenar operació Gattopardo, en referència a una de les màximes de l’immortal obra de Giussepe Tomasi di Lampedussa, Il gattopardo, en què els qui manen durant tota la vida apostaven per canviar-ho tot perquè res no canviara.
Però qui és el Partit de l’IBEX-35? És, ni més ni menys, que l’equivalent espanyol al Partit de Wall Street, com anomena el geògraf marxista David Harvey les grans empreses nord-americanes que es cotitzen en Wall Street i conformen el famós índex Dow Jones. Segons Harvey, és igual que en les eleccions nord-americanes guanye el Partit Republicà o el Partit Demòcrata, perquè l’elit econòmica que de veritat meneja els fils i mou i lleva peces en el tauler polític és la formada pels dirigents de les principals empreses de Wall Street.
L’aspecte més significatiu és que en els consells d’administració d’estes megaempreses estan presents els grans cognoms de l’oligarquia espanyola de sempre, eixos banquers, burgesos, terratinents i magnats, que, com bé explica el periodista Carlos Elordi en la seua obra ¿Quienes mandan de verdad en España? (2013), foren “los mismos grandes usufructuarios del régimen de Franco, los mismos que a su muerte se agruparon en torno al rey para que este fuera la garantía de que los cambios que se avecinaban no redujeran su poder”. Com diu Elordi, ja es dissenyà un gran canvi cosmètic quan entre 1975 i 1977 es forçà que la classe política franquista es fera l’haraquiri a canvi de nombroses compensacions i prebendes. Un canvi necessari perquè en el fons res no canviarà en l’essencial: el poder dels que continuarien tenint la paella pel mànec, amb unes regles estrictes de manteniment del bloc de poder, que haurien d’acatar les noves elits constituïdes al caliu dels nous cicles econòmics expansius i els processos emergents de reconstitució política “democràtica”.
Fou d’eixa manera com el règim del 78, o règim del transicionisme, va fer possible que les classes dominants provinents del franquisme es llavaren la cara i pogueren posar-se de nou a la faena que millor saben fer: saquejar, explotar i parasitar per fer caixa i incrementar els seus beneficis. Això sí, controlant les grans institucions de l’estat a través d’un cos d’alts funcionaris addicte, la societat civil conservadora, l’Exèrcit, la Policia, la judicatura, l’Església catòlica i uns partits polítics que, presentant-se com a demòcrates irreprotxables, s’afanyaren a teixir la cobertura legal i institucional adequada perquè el negoci de les oligarquies quedarà degudament preservat.
Entre 1977 i 1982 la UCD va fer eixe paper, fins que el succeí un aigualit i domesticat PSOE, alhora que la dreta política es reagrupava en el nou instrument, Alianza Popular, al que prompte se li hagueren d’ajustar els mecanismes perquè funcionara millor i es va convertir en el Partido Popular. Des de 1995 la refundada formació s’aplicaria a la tasca d’un gegantesc desmantellament de l’esquifit estat del benestar espanyol i la posada en marxa d’una magna operació de saqueig institucional dels recursos públics que sols ara, després que la crisi de 2008 revelara la cambra dels horrors de la corrupció i la rapinya gestionats pel PP (però també pel PSOE i CiU), hem pogut copsar en el seu immens abast.
Com ens conta Ana Tudela en el seu fenomenal llibre Crisis S.A. El saqueo neoliberal (2014), el Partit de l’IBEX-35 es posà mans a l’obra per a aplicar el seu programa, amb el vistiplau de les principals organitzacions empresarials i no poques universitats, intel·lectuals, economistes i mitjans de comunicació. Així, en els darrers vint anys es produïren cinc grans transvasaments de riquesa a les butxaques i comptes blindats dels més rics: el primer fou d’allò que formava part dels salaris als beneficis empresarials; el segon, de l’esquema fiscal basat en la redistribució al café per a tots dels impostos indirectes (amb l’IVA com a màxim exponent); el tercer, del fons comú per a sufragar l’estat del benestar a una recaptació hipotecada per a rescatar les aventures d’alt voltatge del capital; el quart, dels serveis socials pagats a través de l’erari públic a repagar pels mateixos serveis en benefici, cada vegada més, de la iniciativa privada, i el quint, de la bombolla urbanística que ningú no veié vindre al despietat desnonament de famílies amb deutes pendents i la ruïna de petites empreses i l’augment de la desocupació. Tot això reforçat amb successives reformes laborals que han fragilitzat i precaritzat fins a l’extrem el mercat laboral a favor dels interessos dels grans empresaris, i amanit amb l’infame i caríssim rescat públic dels grans bancs coresponsables de la crisi de 2008 i el crack de la rajola, embarcats en delirants operacions de autopistes radials, AVE, grans infraestructures, milions d’habitatges de nova construcció i un aquelarre megalòman a dos mans (polítics corruptes i empresaris corruptors) de grans esdeveniments, macroprojectes i megacontenidors “culturals” de ressonàncies cosmopolites.
Però, com ja hem dit, quan la crisi deixà en evidència la gran trama corrupta del capitalisme d’amiguets, deixant amb el cul a l’aire les elits extractives espanyoles, estes optaren per desviar l’atenció als “polítics”, per propagar la idea que “tots” érem culpables i per afirmar la necessitat de “regeneració”. L’inesperat i menyspreat 15-M posa les cartes de cara per amunt i l’efecte dòmino fou imparable. L’oligarquia començà a veure clar que el règim dels gestors PP-PSOE feia aigües i que calia sacrificar algunes peces i posar-ne en escena de noves. El recanvi de rei fou inevitable, tal com estaven les coses (juny de 2014), i probablement a començaments de 2015 els oligarques pensaren que el magacorrupte PP ja no valia com a instrument de gestió neoliberal de la crisi. El PSOE s’hauria de remaquillar, una vegada més. Perquè de la crisi calia eixir més desvergonyits que mai, presentant el neoliberalisme, que l’havia causada, com la solució. Una operació d’alts vols que feia falta fer creïble i vestir com a renovació democràtica i “canvi tranquil”.
Intuïsc que, descartada UPD pels seus defectes de fabricació, el Partit de l’IBEX-35 optà per catapultar un partit ultraliberal i ultraespanyolista, però d’aparença “fresca”, “dinàmica” i “innovadora”, com el cavall de Troia capaç de rellevar el ja obsolet i ineficient PP en el mercat electoral espanyol. Tirant mà d’un líder jove, ben plantat i molt espanyol, començà l’autèntica operació Gattopardo, dirigida a crear un nou instrument polític per a preservar els privilegis oligàrquics de l’IBEX-35. Ben significativament, el primer pas fou dinamitar ràpidament UPD, i el segon, promocionar massivament Ciudadanos, amb uns resultats espectaculars: en sols tres mesos les expectatives de vots a esta formació han passat a tot Espanya del 5 % al 20 %. De sobte, Ciudadanos ha passat a formar candidatures municipals i autonòmiques per tot arreu, no se sap ben bé amb quin finançament. Encara que FEDEA, el gran think think de la gran patronal, declara la seua admiració pel programa econòmic de Ciudadanos, al mateix temps que alguns dels seus més famosos gurús, representants hooligans de l’Escola de Chicago, es converteixen en els fixatges estel·lars del “nou” partit (fundat en realitat fa ja quasi una dècada per a frenar l’independentisme a Catalunya). A més a més, els seus principals representants apareixen en prime time en informatius i programes de gran audiència, i es prodiguen en entrevistes, articles i editorials favorables dels principals mitjans estatals. Les enquestes precuinades fan la resta, donant la impressió a la ciutadania que l’ascens de Ciudadanos és imparable. I per si això fóra poc, curiosament ara, a un mes de les eleccions municipals i autonòmiques, comença a eixir molta brutícia sobre alts dirigents del PP (veure l’oportuna operació Rato, les revelacions de De la Rosa, la llista dels 705 defraudadors d’alt nivell i altres), junt amb la demolició final de les restes d’UPD. L’oligarquia de la banca, grans empreses i resta de mafiosos es disposen a reinventar-se, una vegada més, apostant per un partit que agrade als “mercats” i seduïsca els electors amb una retòrica ambigua però atractivament “renovadora”. Els temps corre, alguns es freguen les mans, altres que es consideraven indispensables comencen a resignar-se en el seu paper d’actors de segona i les caixes registradores es disposen de nou a obrir-se. El Partit de l’IBEX està en plena campanya. Els vots decidiran. I si decideixen “malament” hi ha altres solucions. Que per alguna raó els “nacionals” van guanyar la guerra.
