Segons recents troballes arqueològiques, la ciutat de Madrid es remunta a uns orígens romans, amb posteriors ocupacions visigòtiques i àrabs. En 1083 Madrid és incorporat a la Corona de Lleó i Castella mitjançat la seua conquesta per part d’Alfons VI. A partir d’este moment Madrid començaria un lent però constant procés de creixement en extensió, població i influència, fins a convertir-se a la fi del segle XV en una de les principals ciutats de Castella. El punt culminant d’este procés seria la seua designació com a seu de la cort per part de Felip II en 1561, amb la qual cosa esdevingué la primera capital permanent de la monarquia hispànica.
A partir d’este punt Madrid continuaria expandint-se i assolint cada vegada un protagonisme major que, en un context de creixent centralització de l’Estat com a resultat de la Guerra de Successió, la projectaria com a epicentre polític amb entitat pròpia, fins al punt que la construcció de l’Estat nacional espanyol, esdevinguda al llarg del segle XIX, no es pot entendre sense el protagonisme polític de Madrid. De fet, hom no pot deixar de sospitar que darrere el modern nacionalisme espanyol, tan excloent i enemic de la diferència respecte al referent castellà, s’amaga un nacionalisme estrictament madrileny, i que, al remat, la nació camuflada rere la nació espanyola és, en realitat, la nació de Madrid. I que les oligarquies que realment manen són les madrilenyes, a les quals la majoria d’oligarquies perifèriques, especialment l’oligarquia valenciana, volen assemblar-se.
Dit d’una altra manera, Madrid és una nació ―i el Reial Madrid la seua selecció nacional oficiosa― que, per a fer-se forta i sobreviure, ha necessitat renunciar a si mateixa i mostrar-se com a “Espanya”, impossibilitant naturalment qualsevol projecte federal o confederal per la senzilla raó que, en el fons, les altres nacions peninsulars són incompatibles no tant amb la idea d’Espanya ―que podria haver funcionat com una mena de Confederació Hispànica seguint el model suís― com amb la nació de Madrid, que no contempla altres projectes rivals que la deixen al descobert, és a dir, sense el camuflatge espanyol.
Així que, si hem de parlar en termes de dominació nacional, no caldria fer-ho tant referint-se a l’hegemonia de l’estat nació d’Espanya com de la ciutat nació de Madrid, transvestida estratègicament d’Espanya. Això explicaria perfectament per què el nacionalisme espanyol considera tots els altres nacionalismes “perifèrics” i no es considera a si mateix com a “nacionalista”. Els nacionalistes sempre són els altres, perquè el nacionalisme madrileny és, en coherència, un nacionalisme interessadament “no nacionalista”.
En conseqüència, totes les lluites dels nacionalismes no espanyols contra el domini d’Espanya partirien d’una errada de base: considerar Espanya la nació adversària i colonitzadora. De nou, com en tantes coses, la cultura popular ens aporta claus interessants: en el cas valencià no hi ha més que fixar-se en l’antimadrilenyisme futbolístic o l’antimadrilenyisme reiterat que durant tot el segle XX es detecta en les crítiques dels cadafals fallers o, fins i tot, en el blaverisme més primari. La qüestió, doncs, no és menor: si totes les reflexions de l’assagisme crític sobre la qüestió valenciana estan fonamentats, en bona part, en la crítica a Espanya, i resulta que el nacionalisme realment amagat és el madrileny, no canviaria l’assumpció d’esta realitat tot el discurs i el programa del valencianisme polític i cultural? No serà, com deia al començament, que hem estat errant el tir perquè disparàvem a un reclam, caient així, en el parany del Gran Madrid? Crec que, com a mínim, caldria fer-hi un pensament per si trobem un nou camí per al valencianisme del segle XXI. Un camí original, diferent, desvinculat dels impediments conceptuals en què fins ara hem estat atrapats. Intentem-ho almenys.
