Els ratolins, familiars genètics de la rata comuna (Rattus norvegicus) –el nom ja fa por– són una part important de la festa de Moros i Cristians de Biar. Mentre en altres pobles bàrbars encenen torxes a les banyes dels bous, a Biar, més civilitzats i amables, fiquem una dotzena de ratolins dins d’un càntir, el trenquem a terra i llancem els rosegadors als quatre vents satisfets i conscients que el que fem no és sinó una al·legoria històrica de la introducció de la pesta al castell per tal de foragitar-ne els cristians. Com no, una acció que només se’ls podia ocórrer als moros. La cosa és molt més complicada que tot això, però no sé si este post em donarà per explicar-ho tot de forma breu i entendora: el cas és que en el bàndol moro hi ha una comparsa, Els Espies, que tot i que no participa en les desfilades, el primer dia de les batalles ajudarà les comparses de la mitja lluna a guanyar el castell. Amb un seguici de personatges vestits amb les formes més estrafolàries possibles, perquè no siguen reconeguts com a moros, mesuren carrers, cintures, mamelles i qualsevol cosa que se li pose per davant amb uns aparells caricaturescos i una actitud grollera. Darrere d’ells, porten una senyora –un home disfressat de senyora, vaja– amb un càntir ple de ratolins. Esta dona es diu “la mare de la Mahoma”. Quan els espies estan a punt d’entrar al castell, són descoberts pels cristians que disparen un tro; la senyora, mare del profeta, s’espanta i fa caure el càntir perquè isquen els ratolins esperitats. Els més lents, pobres, són llançats per esta senyora al cel de la plaça de l’Ajuntament. Fi de la història.
Este costum, com la resta de les festes a Biar, es perd en la polseguera dels arxius i no se sap des de quan se celebra. Que sapiguem, les festes ja se celebraven a finals del segle XVIII, però no es pot determinar que els biaruts llancem ratolins des d’aquella època. O potser sempre ho hem fet, veges tu a saber! Però ha arribat el dia en què les associacions animalistes han posat el crit en el cel i han denunciat esta pràctica. Al poble s’ha encés la flama de la revolta contra aquells que volen acabar amb la festa i tant els moros com els cristians estan disposats a plantar cara fins el final. A més, la denúncia ve, en part, d’una associació amb NIF a Villena: motiu suficient per declarar una nova intifiada contra la ciutat de Chapí i la darrera croada per defensar Terra Santa.
Jo, que m’ho mire tot des d’un pis a Barcelona, encara no sé què pensar. A casa he vist com mon pare i l’àvia mataven conills a bescollades; com es degollava el gall abans de Nadal o com l’àvia ens ensenyava a mon cosí i a mi com s’havia de fer un tacte rectal per a saber si una gallina era ponedora o no; també recorde vore el dia de la Mare de Déu de Loreto com penjaven una gallina en una biga “ensabonà” o com al llarg de tot l’estiu lligaven les potes dels conills i els penjaven en una forca com a premi als atletes més rupestres i fornits dels termes veïns. He participat en caceres de guatlles i coloms tocats d’ala que sobrevivien al camp de tir, i sí, ho confesse, he arribat a rebentar-los contra el terra perquè no patiren més; he enviscat pardals i els he preparat trampes de totes les formes possibles. Coses d’anar per casa.
Possiblement, per este passat obscur no em va agradar gens la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les corregudes de bous. Alerta! Que conste que mai he assistit a una correguda de bous ni pense fer-ho; em pareix que mesclar lluentons, pasdobles i sang és de tindre molt poc gust. Però la decisió del Parlament català va estar atiada per unes altres qüestions polítiques que pel propi progrés que al·legaven els ponents de la prohibició. No em va agradar però reconec que les opcions que es plantejaven eren poques: o continuaven matant el bou com fins ara fan en les places espanyoles o es prohibien les corregudes. No m’agrada cap de les dos opcions, però em decante per la segona pel que em queda de mamífer i de vertebrat. Ara falta saber, en el cas català, què passarà amb els bous al carrer que se segueixen practicant en les Terres de l’Ebre. Qui s’atrevisca a prohibir-los haurà de saber que perdrà milers de vots en les properes eleccions. Història a banda és la carnisseria cromanyó del Toro de La Vega.
Torne als ratolins. Tot i el meu passat sanguinari i despiatat de xiquet de poble, admet que la història dóna oportunitats a l’home per redimir-se. Si fins ara hem llançat ratolins a l’aire, no vol dir que ho hajam de continuar fent ara que hem pres consciència del respecte i dignitat de la vida dels animals. Haurem d’evolucionar encara que siga per una denúncia d’una associació animalista de Villena. De solucions, ha d’aver-ne però no seré jo qui les propose ara. El que sí que proposaré és que aquells càrrecs públics i electes –això últim és el que encara no entenc– que asseguren amb ferma veu i assertivitat científica que els ratolins no es fan mal quan cauen o que els bous no pateixen quan són torturats, que munten una orgia amb música de pasdobles per clavar-se atiadors de llenya al llom o que queden un dia, després d’un sopar de partit de matraca i porró, i vagen llançant-se des del balcó de l’Ajuntament un a un. Jo, ara i ací, assegure que tampoc sentiran dolor.
El respecte a les tradicions es promou de moltes formes, una d’elles i la més eficient, és participant-hi. Sobta com alguns dels meus veïns s’han tirat les mans al cap a l’escoltar la notícia, però m’agradaria saber quants d’ells participen activament en el manteniment de les tradicions i la cultura popular del poble. Calma, prudència, pensem les coses fredament i ens adonarem que si advoquem per la puresa de la festa l’haurem de canviar per complet: s’haurà acabat la pólvora, el gènere musical fester, les llumenetes de colors i mil històries més que cada any ens anem inventant per prostituir la festa i embrutar-la de glamour. Donem-li una oportunitat al gènere humà per fer-nos dignes dels qui vindran.
