No pretenc criticar el marxandatge ni aquells que volen treure partit econòmic del procés; ja sabem que els catalans tenen bon ull per a estes coses. A més, probablement adquirisca una samarreta d’eixes si m’assegure que és de bon cotó. Però crec que és motiu de reflexió el fet que catalans que no saben pronunciar la llengua de Fabra –Pompeu, clar– o d’Eduard Punset esdevinguen fervorosos sobiranistes i atiadors de la causa independentista. M’explique i després passaré a valorar els fets.
Com es pot comprovar, la forma verbal del present d’indicatiu del verb voler “vull” apareix alineada amb una suposada forma verbal de l’infinitiu del verb “votar”. En aquest cas, la segona forma verbal apareix escrita segons una transcripció fonètica en què el so fricatiu labiodental sonor [v] es transforma en el so oclusiu bilabial sonor [b]. A continuació, la vocal àtona o es tanca en u com és natural als parlars orientals. Finalment, i com també és general als parlars orientals i nord-occidentals del català, es perd el so ròtic bategant a final de mot, vaja, que no es pronuncia la erre final. Espere que s’entenga este xicotet incís filològic. El que intente explicar és que per a un valencià com jo, flagrant defensor de la discriminació consonàntica de b i v, escoltar “butà” per “votar” és un atac indiscriminat i ferotge al timpà.
Des que faig classes de valencià pel món (Alacant, Biar, Aiora i Barcelona) sempre he explicat el mateix acudit irònic perquè els alumnes entenguen la diferència entre la b i la v. Quan ix el tema, agafe el guix –últimament el retolador digital– i escric a la pissarra la diferència entre una “b alta” i una “v baixa” i dibuixe una b de dos pams i una b de dos centímetres. Heus ací la diferència! Què vol dir baixa? Qui va introduir este concepte a la lingüística i la pedagogia del català? Per a matar-lo. Em sembla normal i natural que en molts parlars catalans el betacisme estiga guanyant la partida a la pronúncia de la v, però que desaparega el so no hauria de voler dir que haja de desaparèixer el nom. Els castellans ho han resolt molt bé des de sempre. A la b li diuen be i a la v li diuen uve. Tinc la teoria, no m’ho he estudiat, que el segon nom té l’origen en la coincidència gràfica que la u i la v han tingut en la tradició manuscrita fins ben entrada l’Època Moderna. És a dir, per a ells és una u que sona b. No sé per què nosaltres no hem fet el mateix, segurament haguera ajudat a mantindre el so. Com que no promulgaré des d’ací la denominació “uve” en el cas català perquè m’acusarien de traïdor i botifler, continuaré explicant pel món que una cosa és la “be” i una molt diferent la “ve”, ni baixes ni altes ni grosses ni primes: “be” i “ve”.
No cal que em recordeu que els catalans –la majoria, s’entén– fa decennis que van perdre el so fricatiu labiodental sonor, ja ho sé; però deixeu-me que arrufe les celles quan veja eixa perífrasi verbal xopa de suor a les manifestacions sobiranistes a les que tinc costum d’assistir. Però acabaré este pamflet amb positivisme perquè reconec que la cosa almenys té una cara amable: la independència no la faran autors de Canigós ni Odes a la Pàtria, la faran xarnegos, xaves i bledes que amollen sense prejudicis “Ca macu té que se al butà”.
