Un exemple clar és el que relata el moliner de Friuli, anomenat Menoccio, que està present a l’obra d’investigació de l’historiador Carlo Ginzburg El queso y los gusanos.
Del formatge en fermentació, que és el tot, que és la realitat, van nàixer els cucs. Aquesta tesi li serveix al camperol italià del Renaixement per a explicar en termes metafòrics l’origen inevitable i tumultuós del món. Sense intervenció divina, llavors els cucs serien els homes.
Puc llegir a un vell llibre de biologia que aquestos cucs tenen “la capacitat de tragar-se sencer un invertebrat tan llarg com ells. Són depredadors i s’alimenten de xicotets cucs, gasteròpods, crustacis, larves, capgrossos, cullerots, alevins…”
Ja està clar, la vida orgànica del PPCV ha sigut la bassa de les sangoneres, d’algunes poderoses sangoneres. L’existència d’aquestes bestioles arriba als vint-i-set anys, segons el llibre de biologia. Si comptem el temps que porten governant les institucions locals i autonòmiques, llavors a aquestos depredadors els queda temps de vida. Encara que s’hagen d’empalar gripaus.
Això sí, quan arriben altres, que pot ser molt prompte, no hi haurà res. Aquestos cucs ho hauran cruspit (perdó pels ‘palabros’) tot. Fins la bassa.
