Sempre he tingut una opinió molt fixa sobre Rouco, encara que mai ho havia expressat per escrit, hi havia alguna cosa que em frenava la mà. Potser per la seva altura Intel·lectual o la profunditat de les seves paraules? Per la seva habilitat amb les paraules?
No, no, per l’amor de Déu. No es tractava d’això. La Providència no el va dotar ni per a l’oralitat ni la verbalitat. Tampoc és molt versàtil.
Quan oficia i pronuncia un sermó, que és una admonició severíssima, parla amb un to monòton: propi d’un retor avorrit. Quan fa declaracions com a màxima autoritat eclesiàstica, s’expressa amb desgana i supèrbia, com algú forçat a repetir l’obvi davant la multitud.
El seu aspecte és trist i gorromí, amb un rostre accidentat: té multitud de protuberàncies i taxes que, vistes de prop, semblen un càstig de Déu. El seu pèl és oliós i gris, les seves lents lletges manquen de data. Mai van ser audaces. Malament oculten uns ulls enfonsats, completament cercats per les ulleres seculars.
Mira com si estiguera desconfiant de qui l’escolta i l’envolta. Ell, per la seva part, ho condemna tot. Condemna l’avortament i els pecats venials; condemna l’amor lliure i els pecats capitals, entre ells el sexe amb precaucions i altres ‘mariconeries’ (perdó per la expressió) de la modernitat.
Condemna el separatisme i aquesta Espanya que va a la deriva, un país que es precipita pel camí de la perdició. Sols hi ha que veure’ls: els espanyols són uns sàtirs, uns ‘caxondos’ (perdó pel ‘palabro’) que sempre estan fornicant o intercanviant fluids. O preparant-se per a la guerra, per a una nova guerra civil que encoratgen els intel·lectuals ateus titellaires materialistes.
Monsenyor Rouco Varela no és el meu senyor, ni el meu superior jeràrquic; no és el meu pastor, no és el meu confessor, no és el meu assessor espiritual. Però atenent a tot el que diu. Les seves homilies emanen doctrina per a aquest Govern i dicten temari. Monsenyor és com un influent retor de províncies: reparteix el cos de Crist i ell mateix té un poder de l’hòstia. És com si sempre estiguera oficiant, en guàrdia davant dels avanços del dimoni a la Terra.
Ara ja deixa el càrrec, sí. Però un militant de la causa no descansa. Ell tornarà a la trinxera. I ja dic: el seu fort no són les paraules, sinó les hòsties.
