A la Serrania de Conca hi ha un xicotet i pintoresc municipi que el seu topònim és eixe: Cañete. Així són les coses, així les estic contant. Direcció cap a Aragó, per una Nacional que uneix la ciutat de Castella-La Manxa amb Terol estan entre altres poblets Cañete, Salinas del Manzano i Salvacañete. Pràcticament són els últims abans d’entrar a la província aragonesa.
A Salinas, tots es mostren circumspectes i irònics a la vegada, segons el que m’han comentat. Sé que exagere, ja que no crec amb això dels caràcters col·lectius. De tota forma, el medi i l’alimentació marquen. A eixe poble han sobreviscut amb folgança gràcies a l’agricultura de secà, que sol tindre mala premsa, però que és una nutrició ben saludable. A Salinas sempre s’ha menjat opíparament. Quines coses? ‘Migas’, ‘pucheros’, ‘jamón’ de Terol, formatges de la Manxa (clar), pans saborosos, bollits (d’influència valenciana), i fruita: especialment pomes. Per alguna cosa es diu Salinas del Manzano.
Si s’intenta buscar la identitat primitiva del ‘Manzano’, s’adonaran que si va en singular és perquè va haver d’haver uns arbres dels quals procedien la resta de les fruites. Bé, això és el que jo crec. Jo el ‘Manzano’ mai l’he trobat. Vaig trobar, això sí, els ‘Manzanos’ i les seves fruites són l’honor de la població. Però mai he trobat el ‘Manzano’ original, ja dic, sona molt a Paradís, a Pecat, a Déu… a la Serp i tot això. I la veritat és que sí, els meus companys recorden serps guaitant les seves estances. Trobaven mudes de pell, senyal que hi havia un món d’éssers arrastrats pels bancals.
Cañete, Salinas del Manzano i Salvacañete estan localitzats en una zona bella, de poca demografia i poc trànsit. Dècades enrere, els natius van emigrar a Barcelona i València, principalment. En quina època? Doncs quan es portava poc això d’estudiar, prosperar, treballar i tindre un jornal amb honor. Hi ha doncs, una tradició de gent desconeguda que va viatjar per a progressar a zones urbanes.
Va haver, però, un natiu cèlebre, que és la glòria de la Serrania. Em refererisc a qui ha sigut ministre d’Agricultura amb José Maria Aznar i Mariano Rajoy? No, Arias no és d’aquesta zona i la seva gestió, acord amb el capitalisme terratinent, és d’altra índole. Es va casar amb Micaela Domenecq i Solís-Beaumont, filla dels marquesos de Valencina. Ell és un home de possibles que no va haver d’emigrar, sinó presentar-se repetidament a Xerez o Cadis com a candidat “popular”.
En realitat, en referisc a Elias Canetti. De Cañete procedeix el jueu d’origen sefardí Elias Canetti, un portent de lucidesa. Al Londres que va ser sa casa i habitació des de 1938, va viure escrivint amb mestratge i extrema acidesa, amb un sarcasme intel·ligent i molt danyat. S’aprecia amb ell el fatalisme hebreu, sense dubte. Però puc distingir alguns trets d’aquella ‘serrania’ que poleix els seus naturals fins a fer-los molt ‘guassons’ (perdó pel ‘palabro’).
Els aforismes de Canetti, la seva breu obra de ficció és un monument del S.XX. Les memòries perfilen amb subtilesa i espant l’horror del Noucents. No tenen igual… Era un home descregut i tal vegada animós, observador i al temps introvertit’. De la seva obra s’han fet propietaris d’alguns marmessors literaris de les edicions de les quals es creuen els putos amos (perdó per la expressió). Almenys les conserven com a relíquies. I quelcom d’això hi ha, certament: un aforisme de Canetti és una llavor, un pensament brillant i afilat. És sec, és contundent i expressa amb escepticisme radical perquè hi cal seguir vivint.
Canetti va professar l’individualisme, però no a l’estil egoista acèrrim, sinó de forma de qui es sap finit, escàs i per això mateix racional: un individu que precisa llibertat per a expressar el seu dolor o els seu anhels. Com Cañete, Canetti també va ser candidat: concretament, candidat i guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1981. Una alegria per als seus editors i una festa per als antics i nous seguidors. Jo estic entre els nous seguidors, el vaig descobrir no fa molt de temps. Llig a l’autor i el moralista em parla amb gravetat i sarcasme. De Canetti quedaran, entre altres coses, els aforismes i les preguntes… “Comença d’una vegada a plantejar les preguntes a què mai arribaràs a contestar. Ho has evitat durant massa temps.” De Cañete, per contra, quedaran els acudits del senyoret:
“Aquells cambrers meravellosos que teníem, que li demanàvem un tallat, un ‘nosequè’, la meva torrada amb crema, la meva amb mantega colorada, i a mi una de boquerons amb vinagre i venien i t’ho portaven ràpidament i amb gran eficàcia.”
En fi…
