Diari La Veu del País Valencià
La senzillesa del President Fabra
Alberto Fabra és un individu de poques llums o d’estar per casa, diuen els seus rivals. Superficial, sostenen els seus rivals. No sé: altres necessitem el metge de capçalera, el psicoanalista, l’uròleg, Sandro Rey o el ‘Coach’.

Fabra diu coses senzilles. Vocalitza amb alguna dificultat, però en general ho dissimula acceptablement gràcies a les frases curtes i a les idees breus, entretallades.

No és Demòstenes. És Aberto, eixe ‘xaval’ que va estudiar la carrera d’aparellador, títol molt digne que probablement mai exercí amb continuïtat i seriosament.

Per contra de tirar línies, Fabra tira pressupost: això sí, allò no. Com a polític local i autonòmic que ens deu una explicació… O dos.

És un dirigent tot terreny l’edat del qual hi ha que descobrir-la mitjançant el Carboni 14. Va començar molt prompte i molt jove. El mateix està a Castelló de la Plana que a la Plaça de Manises, a València. Els arqueòlegs li van a la saga: estan ja a l’Almodí, la zona zero de la Capital del Túria.

El perd el seu somriure. Fabra té els gestos dels saures. Normalment, quan mostra les dents posa cara de pillet o de fàstic. No és que siga fastigós. Que Déu em salve de d’afirmar tal cosa… És que el van concebre així, allà pel plistocè tardà. En plena glaciació.
El seu discurs és reiteratiu i monòton. És a dir, que sols té una corda. Açò és, que es basa en unes quatre o cinc paraules agafades al vol i lligades amb un filet. Diguem “paraules”, diguem “frases” apreses amb suport: eslògans dels baratets.

Treball, esforç, eficiència i brillantor són expressions seves, vocables que ha fet característics. Brillantor? He dit brillantor? Per descomptat rellueix amb llum pròpia: és com si tinguera una epidermis oliosa i mantegosa. I després Fabra apel·la l’estadística, que és també disciplina mal·leable i molt sobrada. Molt sobrada…

Sobrada? No han d’anar molt sobrats al Partit Popular de la Comunitat Valenciana o a Gènova quan el nom d’Alberto Fabra ressona com a pròxim aspirant a la Generalitat. El seu aspecte entristeix el més entusiasta; la seva posada en escena paralitza qualsevol expressió de goig; la seva veu vacil·lant i inquieta, relata doncs un home, un home dubitatiu. En qualsevol moment comet un lapsus o perd el sentit, diuen els que li són hostils. Un home-home com Rafael Blasco s’ho hauria ‘zampat’ (perdó pel ‘palabro’) viu si s’hagueren enfrontat en unes primàries. A Blasco l’estan cuinant i Fabra, que té bona planta, està ja crescut: encara, això sí, cru.

Comparteix

Icona de pantalla completa