Cap a juliol de 2012, el Govern Espanyol ens pareixia un organisme impotent, un repertori de graciosos i malcarats amb Cristóbal Montoro al capdavant. Als seus ministres se’ls acumulaven els problemes. El principal? A part de la crisi espanyola, que no és poca cosa, el suplici era i és aguantar un president tan escàs tan concís i rom. I em sobren adjectius. Ningú entreveia solució alguna. I Mariano Rajoy menys que ningú. Als ciutadans ens pareixia que res podia anar tan malament, que no podíem espatllar-nos més.

Dos anys després les circumstàncies no són pitjors. Són equiparables. Sols notem una trista resignació entre els parroquians, un fatalisme lleu, un llastre o desastre. Veiem el president del Govern i ens preguntem, altra vegada, si hi ha algú aquí, si comptem amb un líder. No. No comptem amb un líder, però que al menys siga heroi durant un sol dia, un sol dia, cantem. I desconfiem.

Això és el que hi ha: tot el que era sòlid s’evapora. Com diu Antonio Muñoz Molina a un llibre homònim, les coses que ens pareixien obvies es desllueixen. Mentrestant, el partit del Govern, el PP, arrastra una crisi majúscula, un escàndol formidable. Si és cert allò de què se’ls acusa, aquesta organització ho fa tot al revés. Es possible que circulara tanta pasta per a tant de llest? Déu i la justícia ordinària els castigaran…

I què dir del PSOE? El partit opositor s’esvaeix per falta de crèdit: la seva organització, amb un aparell tan ferri, està amenaçada d’extenuació. Això sí: hi ha militants instal·lats que esperen repetir una còmoda hecatombe amb ells dins.

A Catalunya, CiU pot volatilitzar-se, arrasada i arrastrada per l’abraçada de l’ós, ERC, després d’una política suïcida dels conservadors: això sí que és un autèntic fet diferencial. A Galícia, ja no resta gaire: un PP marcit i poc més. Els preferentistes pareixen encapçalar l’oposició galega. Al País Basc? Qualsevol sap el que queda allí a part dels sensats. Potser uns homes vigorosos i cupons? A Andalusia els pobres augmenten, mentre al partit dels treballadors se l’acusa per un presumpte desviament de fons, que és cosa lletja i delictiva. Es posen com es posen.

I a València? Açò és tema apart, una postració. A la Comunitat Valenciana podem desaparèixer tots d’una. Com en una peça de Lope de Vega. És un portent possible. O, millor, una apocalipsi provinciana, pròpia de Calderón de la Barca. Però no, en Lope i en Calderón hi ha severitat i efectisme. Ací sols hi ha sainets, picardies, demagògia i bitllets de cinc-cents euros. Ací hi ha espavilats que encara se salven i delinqüents que encara es mofen.

Torna el ‘paletisme’ de les llengües inventades, la política gallinàcia, de vol curt i rasant; i mirem de reüll les restes materials del deliri: la closca o l’esquelet de tants edificis malmesos.

Mentre escric açò ignore la sort de Mariano Rajoy i la d’Alberto Fabra. El que sí que sé és la decepció que em causa un partit calamitós i comatós al qual no votaré. Ànims, ciutadans, que ja queda menys. No sé que és pitjor: si un desastre sense fi o un final amb desastre.

Comparteix

Icona de pantalla completa