Però no tota la muntanya és orenga. La NBA és la principal lliga de bàsquet del país. Cada franquícia és propietat d’un multimilionari local. Es tracta d’individus totpoderosos que diuen haver-se fet a ells mateix (self-made men), que naden en l’abundància i que es dediquen a gastar la ‘xatarra’ que tenen a les butxaques comprant equips que valen milions de dòlars.
Donal Sterling, advocat i especulador immobiliari, va adquirir l’equip de Los Angeles Clippers el 1981. Va pagar 12.5 milions de dòlars per ell. El patrimoni d’aquest senyor està valorat en quasi 2.000.000.000 de dòlars, una xifra que molts no sabem ni com llegir. És la 973 major fortuna del món segons la Revista Forbes. Un individu poderós, sense dubte. Fastigosament ric i poderós diria jo.
Recentment s’ha fet pública una conversació del senyor Sterling, de 78 anys, amb la seva amant de 24. Imagine que sense la seva senyora dona davant, vaja vosté a saber. “Sí, em preocupa molt que vulgues promocionar que estàs associant-te amb gent negra” li etzibà el multimilionari a la seva xica. “Has de fer-ho? Pots dormir amb ells. Pots portar-los ací. Pots fer el que vulgues. L’únic que et demane és que no els promociones… i els portes als meus partits”.
El racisme de les seves paraules és esbalaïdor, més que res perquè la jove és mexicana. El que també estranya és que un individu amb eixes idees compre un equip de bàsquet, un esport en el qual el 90% dels jugadors són negres. L’entrenador dels Clippers és afroamericà, com 12 dels 14 membres de la plantilla. Potser els veja com a micos de fira, pegant bots per tot arreu i penjant-se dels cèrcols; potser aspira en secret a tirar-los un plàtan com ha passat amb Dani Alves; o pot ser és que simplement li agrada veure com la claven. Qui sap…
Quina ha sigut la reacció de la gent davant la difusió d’eixa conversació telefònica privada? Amb un gest que els honra, els jugadors, immersos en el moment més important de la temporada (els ‘playoffs’ pel títol), van eixir a escalfar amb les camisetes posades del revés, amagant així l’emblema dels Clippers. També van gastar canelleres negres com a senyal de protesta. Enfrontar-se a una persona així ha de ser complicat; i més encara si resulta ser el ‘mandamás’ i tu tan sols un professional del bàsquet. Diners i poder front al treball en equip al cap i a la fi.
Llavors, Doc Rivers, el seu entrenador, va dir que no sabia si, acabada la temporada, continuaria entrenant a Los Angeles; després patrocinadors com Carmax, State Farm, Virgin America, KIA i Red Bull han suspés els patrocinis; Barack Obama ha assegurat que els comentaris de Sterling són “ignorants, increïblement ofensius i racistes”. I Magic Johnson ha dit que no acudirà a “un partit dels Clippers mentre Donald Sterling siga el propietari”.
La solidaritat s’ha estés com una negra tatxa d’oli, com una obscura reguera de pólvora. L’omnipotent Sterling ha sigut cercat per tots els costats. Però, i la NBA? Que ha dit la NBA? La posició de la lliga és incòmoda. No és tracta d’un acte reprovable d’un subaltern o un treballador, sinó d’un dels trenta magnats de l’associació, d’un dels seus iguals. El més antic, a més, el que més temps porta al negoci.
Adam Silver, comissionat i màxim responsable de l’associació, s’ha pres uns dies per a pensar-ho. Finalment, va anunciar una sanció exemplar per a Sterling: “He decidit apartar-lo de per vida i obligar-lo a abandonar les activitats relacionades amb els Clippers. No podrà acudir a les seves instal·lacions, als seus entrenaments, ni tindre cap relació comercial, empresarial i personal amb l’equip”. Quasi res. A més, li ha posat una sanció de 2.5 milions de dòlars, que seran destinats a la lluita contra la discriminació racial, i l’obligarà a vendre l’equip. Vol fer-lo fora de la lliga.
Després de la reacció de tanta gent, potser molts pensen que la decisió de la NBA ha sigut fàcil, que és producte de la pressió de l’entorn. Jo no crec que siga exactament així, però en qualsevol cas amb això consisteix la solidaritat, amb això es basa el concepte d’hegemonia d’Antonio Gramsci. El rebuig al racisme a la NBA és de tal calibre que el poder que generen els aficionats i periodistes, esportistes i entrenadors, directius i articulistes és imparable.
Quan passen aquestes coses, tan lamentables, i un servidor veu la reacció pacífica i solidària de tantes i tantes persones, pareix raonable pensar que no tot està perdut. Que la força de molts sempre podrà amb la d’uns pocs, encara que estiguen podrits de diners i es creguen els propietaris del món.
