És una noticia interessant per a l’historiador. Vull dir: que assistisques en directe a aquesta ‘cosa’ resulta impagable. Estan observant com es crea història en primera persona.
Tot pareix indicar que tindrem a Felip VI com nou sobirà. La veritat és que el xic que en breu rebrà la Corona està molt millor preparat que el seu pare. Té una dona molt aguda, intel·ligent, de moltes arestes. I és més revoltosa que la seua sogra.
No sé què ens espera. No em pregunten. Mentre esperem i observem els fets que ocorreran en un futur pròxim hem d’anar per parts.
Hem d’admetre que la II República espanyola va acabar mal. Per què? Entre altres coses, per la tensió, per la crispació entre partits, pel repudi de l’altre. I pel Alzamiento Nacional que va fracassar i es va perllongar en una llarga guerra… De tota forma, no era un problema exclusiva o estrictament republicà. Era un disbarat espanyol i circumstancial: els anys trenta són un període de gran violència a tota Europa.
A més, a l’Espanya d’eixes dates, la cultura política era pràcticament inexistent. A qui se li havia ensenyat la democràcia? Quina era l’experiència espanyola del parlamentarisme i del sistema de partits? Per abreviar: el torn de les organitzacions dinàstiques i els encasellats, l’oligarquia i el caciquisme.
La República no va fracassar. El que va fracassar va ser l’experiència parlamentària després d’un segle de sectarisme. També va fracassar la tradició institucional: en una societat de clientelisme i patronatge, el respecte democràtic és impensable. Però hi ha més.
Si la República va ser un dels règims més nefastos, com va dir Esperanza Aguirre fa uns mesos, que podem dir de la Monarquia Borbònica? Els segles XIX i XX són la confirmació del fracàs dinàstic i modernitzador dels sobirans espanyols. La Corona es va envoltar en el Huit-cents i el Nou-cents d’una Cort de negociants, aduladors, sacerdots, monges: el que ve sent la Cort dels Miracles.
A més, per culpa dels problemes dinàstics i altres factors socials, l’Espanya huitcentista va esdevindre en una successió de violències, de sang. Comencem el 1808 i continuem amb les Guerres Carlistes. Part de la responsabilitat la van tindre els Reis no? Tant Ferran VII, com Isabel II, com Alfons XII, com Alfons XIII… Devastació a un lloc i a altre.
S’obri la porta per a la III República? Qui sap. Principalment, ser republicà implica acceptar la voluntat de la majoria de la població. Però, per saber que opinen primer hi ha que preguntar. Preguntant la gent s’entén i s’obtenen respostes i, amb els resultats es poden dur a terme les maniobres que entonen amb el que el poble prefereix. Voluntat, cautela i cordura.
