Fins fa més o menys un segle, deixar de ser jove era un alleujament: l’alleujament d’una carència, la reparació d’una falta. La joventut com a categoria o etapa substantiva sols és un descobriment recent, un descobriment occidental que es dóna i que s’estén justament a finals de la dècada dels anys 50 amb la difusió de la cultura del rock.

Per contra, fa més d’un centenar d’anys, sobrepassar eixa frontera dels quaranta era ingressar en un temps objectivament bastant pròxim a la mort: una existència llarga no era esperança unànime, la supervivència infantil era escassa i les infermetats o la misèria delmaven la salut de qui arribava a l’edat adulta o li arrambaven la vida abans de veure complida eixa meta. A Occident.

Els daguerreotips i els retrats dels Vuit-cents ens tornen l’efígie severa de senyors amb quaranta anys que comparteixen llargues patilles de destral, un aspecte trist, cendrós i patriarcal, poses incòmodes i levites apagats.

Uns cent anys després, la millora de les condicions de vida, l’aparició de la joventut amb valors positius i no com a carència per a resoldre, la seducció del cos setinat, saludable o atlètic i la creença comú que podem mantindre el vigor indesmaiable després dels quaranta o dels cinquanta ens fan caure en el miratge de l’adolescència perpètua.

Però són justament els joves d’avui els que no s’equivoquen. Saben que, qui arriba a la quarantena ja no és dels seus, encara que aquell negue amb farmacopea, obstinació i coqueteria les injúries del temps o els primers símptomes dels anys. Eixos mateixos quarantens o cinquantens solen descobrir una dada comuna, inapel·lable, que tots ells comparteixen: almenys els més respectuosos, ja no els tutegen, perquè els veuen més propers a la generació dels seus pares.

Alguns ja estan en edat crescuda, en eixa fase. Altres, entre els que m’incloc, encara som exactament joves. Són generacions completament diferents: maneres de criar-se, gustos, prioritats, pors, valors… Es podria dir que són pseudo-cultures que componen una cultura general.

Aquests quarantens i cinquantens ja han passat la seva etapa dorada, els seus moments de glòria, el seu protagonisme del llibre de la realitat. Han de cedir aquestes posicions als seus relleus, ben preparats (paraula que ara està molt de moda). Han de fer efectiu el canvi generacional, al cap i a la fi, en això es basa tota progressió de les societats.

Comparteix

Icona de pantalla completa