Error, advertència, deliberació: en qualsevol cas, aquesta matança demostra, per si calien mésproves, l’absència de pietat, de compassió. Anava a escriure la manca d’humanitat, però la humanitat també inclou la maldat, la crueltat.
Tot això sona a xerrameca, a paraules buides, a discurs benintencionat i impotent. Doncs sí, sona a això. El que no pot sonar a buit és la diplomàcia, l’exigència internacional. Qui dóna compte de tot això? Qui és el culpable d’aquesta massacre? Un no vol espantar, però la tensióés màxima. Si la circumstància s’agreuja, de la cosa no ens escapem.
Perdonen la meua falta d’originalitat en aquest assumpte. Sé tant com qualsevol, o siga: pràcticament res. I la meua ignorància és culpable, perquè ha suposat viure aliè al que sabia explosiu. Deia al principi que el que un ciutadà pot fer per aturar aquesta escalada de violència és escàs. Pot protestar, fer sentir la seua veu, aliar, manifestar-se i, la veritat, poc més. Això deia. Pot fer més: llegir, llegir desaforadament per informar-se, per no ser víctima de la pròpia ignorància.
¿A la vora de l’abisme? Fa poc vaig llegir un volum especialment recomanable. El seu títol enanglès és rotund, sense cap embelliment: ‘1939. Countdown to War ‘. L’edició espanyola vacanviar aquest rètol per un altre més emfàtic: ‘A la vora de l’abisme. Deu dies que van conduira la segona guerra mundial ‘. És un excés retòric: el de l’abisme, em refereixo. Segurament enTusquets, que és el segell que ho va publicar a Espanya, van pensar que amb aquest reclamguanyarien lectors. És possible. La veritat és que l’abisme és dins, en les seves pàgines.
És molt angoixant la història extrema, el moment decisiu: un procés en marxa, un guió en quèels papers no estan escrits i fixats; un drama en el qual els actors improvisen en virtut del querecorden, del que veuen i del que esperen, de les expectatives dels que s’enfronten. O de lesinformacions més o menys fiables que els proporcionen.
És un joc terrible. I en un joc de paciència, de resistència, la clau és el fanal. Fins on s’està disposat a arribar? Els rivals tenen experiència prèvia i saben què pot esperar-se en una situació normal, en circumstàncies ordinàries. Però què passa quan els fets extrems es desencadenen amb el vertigen dels fanals i dels reptes? El món es dissol i terra ferma desapareix. ¿Abisme? Potser no sigui tan retòric aquest títol.
El llibre que coment és de Richard Overy. La tesi que sosté és ben senzilla, però no per aixòmenys certa: els grans esdeveniments semblen inevitables, pròpiament fatals; però, els fets són decisions contradictòries que provoquen efectes no sempre previstos en contextos complexos. Les conseqüències intencionades de l’acció es produeixen en tot temps i enqualsevol circumstància.
Adolf Hitler va alimentar unes quimeres territorials i criminals i va fer de Polònia, de Danzig, la seua meta. Però no tenia un programa ordenat i específic: esperava que els compromisos de la Gran Bretanya i França no arribaren fins al final. Però van arribar i els seus respectius governs es van revestir amb una retòrica de l’honor. El que va poder quedar en un conflicte local va acabar en una guerra general. Per alleugeriment del món? El món es desintegrava i la causa anti-nazi era una bona causa, sens dubte: la inevitabilitat de l’oposició avui ens sembla òbvia,però el pacte germano-soviètic havia provocat un desconcert absolut.
Els fets es van precipitar i el factor humà va influir decisivament. “La capacitat per controlar els esdeveniments en una situació així va minvar gradualment. La sensació de que ‘elsesdeveniments s’imposaven ‘, conforme els participants es veien cada vegada més sotmesos apressions mentals i debilitament físic pels llargs períodes de treball intens amb poques horesde son, va dificultar cada cop més la possibilitat de pensar al marge de la crisi immediata o contemplar conseqüències més àmplies “, diu Overy.
Sembla mentida però la diplomàcia funcionava amb informacions escasses, amb dades falses,amb notícies només aproximades, amb expectatives fins i tot irracionals. Els actors del drama, Neville Chamberlain entre d’altres, havien de prendre decisions sense saber realment què pensaven el seu rival i el seu enemic. Estaven a la vora de l’abisme i ho sabien. Hi ha gentextremades, com el mateix Hitler, als que aquest vertigen els produeix plaer estètic. Encara queden individus així. Als altres ens provoca pànic.
En fi, no vull fer analogies…
