Els imaginatius responsables de Canal Nou van acabar per fabricar una realitat incontrovertible i consoladora: la d’una Comunitat Valenciana ‘rebonica’, una València de velocitat i vertigen, amb uns edificis civils que impressionaven i amb una propensió artística que aclaparava.
Hi va haver periodistes a sou, individus venals. Gent venuda que va contribuir al gran engany, individus ben nodrits que van alimentar l’horror, subjectes que van ovacionar regidors, consellers, presidents, alcaldes i alcaldesses.
Quines són les regles de la manipulació política?
La primera és la de la simplificació, regla de l’enemic únic, també anomenada mètode de contaminació: el candidat o polític en potència suggereixen que les divisions dels seus adversaris no són sinó artificis destinats a confondre el poble i que en realitat aquests enemics només en són un. Quin era l’enemic? Els qui s’oposaven al Partit Popular de la Comunitat Valenciana, és a dir, els antivalencians.
La segona regla és la de l’exageració o desfiguració. Es tracta d’inflar totes les informacions que són pertinents als propis interessos fins al punt d’esquematitzar i estigmatitzar l’oponent. I qui era l’oponent? Aquesta esquerra tan antiga, tan òbvia, tan ‘ronyosa’.
La tercera és l’anomenada regla d’orquestració, és a dir, el primer requisit que exigeix la manipulació és la repetició infatigable de certs temes. És a dir, bla, bla, bla.
La quarta és la regla de transfusió: la propaganda eficaç no inventa del no-res, no crea alguna cosa inexistent, sinó que, per contra, opera sobre un substrat preexistent d’idees, sentiments o necessitats, una sèrie de preocupacions o de coses de la ciutadania que, degudament transferides i manipulades, semblen ser evidents i pròpies. ‘Agua para todos’.
La cinquena regla és la que anomenarem d’unanimitat o de contagi. Resulta obvi que les opinions antagòniques no subsisteixen en l’ideari de l’individu si no hi ha una pressió dels grups socials als quals pertany o als que dóna crèdit. Tots a una veu…
I això… qui ho paga? Una cosa semblant hauríem d’haver-nos plantejat tots nosaltres, els que contemplem atordits la magnificència oficial i la bombolla idíl·lica de València. I això… qui ho paga? Les institucions locals?
Les persones corrents no solem fer arqueig de les finances públiques, i només ens acontentem amb el que immediatament veiem. Fa onze anys, la Comunitat Valenciana es va consolidar al tancament de l’exercici de 2003 com la segona comunitat autònoma amb més volum de deute en valors absoluts, amb 7.669.000 euros, només superada per Catalunya (9.665.000), després de furtar-li el lloc a Andalusia , que va tancar l’any amb un endeutament de 7.338.000. Però va mantenir el dubtós honor d’ostentar el rècord de deute en relació al PIB: un 10,6%. És l’única comunitat autònoma que supera la barrera del 10%.
No és habitual que l’elector comú trobe aquestes dades o que diposite el seu vot tenint en compte aquestes notícies. I això no només per la dificultat que comporta gestionar les dades econòmiques, sinó per pura, per simple, per racional gossera. Destapar què fan els responsables polítics amb el que ens treuen exigeix de nosaltres, dels electors, informació.
Però informar costa, obliga a fer un esforç i ens clava en una feina que no tots estem disposats a fer. Què sabem del destí dels nostres impostos? La realitat ordinària del sistema polític demostra que els contribuents solem ser gossos, que no controlem moltes dades. Per quina raó?
En realitat, l’incentiu per informar-nos bé és escàs ja que un a un poc podem oposar o canviar. En conseqüència, és propensió individual i fins sensata (què hi farem) minimitzar la inversió en informació, tot i que la majoria dels ciutadans podríem beneficiar-nos si el conjunt dels electors estiguérem ben documentats.
Els governs del Partit Popular de la Comunitat Valenciana ens han atordit durant dècades, ens han fatigat amb tot tipus d’obres faraòniques que no poden passar-nos inadvertides i que han satisfet el nostre localisme narcisista. Ens han saturat amb dades i imatges redundants que semblen estalviar l’esforç de desxifrar.
Ja que, vam poder incórrer en la ceguesa voluntària del nou ric o l’elector ‘xupòpter’, i només més endavant, quan vam tenir un adolorit despertar, apreciem si aquelles obres ben vistoses i si aquella quincalleria edilícia eren o no contràries a la sensatesa pressupostària i al bon judici.
Mentrestant, les primeres pedres, els hologrames i la realitat virtual ens van seguir tornant una imatge molt afavoridora de nosaltres mateixos, de València: consoladora, simbòlica, virtual.
