Tot entrant ja en matèria, podríem dir que l’autoengany consisteix a creure’ns alguna contra l’evidència, encara que aquesta se’ns mostre fins a la sacietat. Senzillament, no la volem veure. Per tant, ens aferrem a les nostres fantasies malgrat que aquestes estiguen desmentides per allò real. La impermeabilitat a l’evidència, doncs, serà una de les característiques de l’autoengany. Una altra, la flagrant contradicció entre la visió de nosaltres mateixos, dels altres i de l’objecte i allò realment existent.
En concret, l’autoengany seria: “Negar allò que hi ha i afirmar allò que no hi ha”; “ho veig i no m’ho crec”; “és veritat allò que m’agradaria que fóra veritat”;… Unes estupendes mostres d’allò que irònicament va dir el filòsof Hegel: “Si els fets desmenteixen la teoria (en aquest cas als pressupostos de partida, allò que donem per fet com a real) pitjor per als fets”.
Afegim-hi que l’autoengany, lluny de ser una cosa estàtica, és tot un procés. Tot simplificant, el subjecte passaria de dir “com m’ho invente sembla que no mentisc” a creure les seues pròpies (1) mentides fins a arribar a l’autoengany total, una bona manera de definir la bogeria d’origen social.(1)
Serà Clément Rosset qui ens aporte en el seu llibre, “La ilusión y su doble”, un concepte clau per a entendre el fenomen que ens ocupa: la percepció inútil, un tipus de percepció que no processem perquè va en contra dels nostres desitjos, de les nostres necessitats, dels nostres interessos i que és un dels trets més notables de la il·lusió. Veiem, abans de posar-lo en joc, un dels exemples que n’exposa aquest filòsof: el capteniment de Bourbouroche, el personatge principal de la peça teatral del mateix nom de Courteline.
Breument, Bourbouroche, avisat per un veí, sorprèn la seua amistançada, Adèle, amb un jove amant d’ella a qui descobreix amagat en un armari. A la seua ira, Adèle respon amb un silenci farcit d’enuig i resignació amb el qual ve a dir-li: “Ets tan vulgar que no et mereixes ni la més mínima explicació que li donaria a qualsevol que fóra menys groller que tu. Allò millor serà que ens separem”. A Bourboubouroche, no se li ocorre res millor que admetre el seu “error” i com d’infundades eren les seues sospites. I, després de fer-se perdonar per Adèle, carrega contra el seu veí, ara odiós calumniador.
Com vegem, en principi, Bourbouroche capta correctament les coses però en acabant, en veure la reacció d’Adèle, cau en la percepció inútil, en reestructurar els fets de forma contrària a com han succeït. Veu doble, com diria Clément Rosset.
Correlatiu i efecte de la percepció inútil, és el coneixement (2) inútil, un coneixement que rebutgem per obstruir l’accés a la consciència de veritats perilloses amb la finalitat de preservar les nostres creences – com diu el psicòleg Abraham Maslow. En aquest cas, la representació real d’allò ocorregut: que Adèle l’enganya amb un amant jove.
Així, Bourbourche, a causa de la por a perdre a Adéle a la qual vol conservar a tota costa (el benefici secundari de l’autoengany) i a evitar la desolació que això li pot provocar, desconfirma la seua percepció i el seu coneixement correctes de la seua experiència, tot substituint una realitat odiosa per una il·lusió confortable, de forma tan hermètica que ni la mateixa evidència la podrà posar en qüestió.
Sumit, doncs, en el camí de difícil retorn de l’autoengany (a saber, que Adéle està enamorada d’ell), a Bourbouroche li serà molt difícil, potser impossible, arribar a un coneixement ple de la seua experiència perquè això el portaria, de nou Abraham Maslow, a actuar en conseqüència. A saber, separar-se de la seua amistançada, una cosa que vol evitar, com ja hem dit abans, com siga.
Aquesta mateixa anàlisi ens pot servir per a un exemple anàleg de percepció i de coneixement inútils que, tret de “Un amor de Swan” del novel·lista Marcel Proust, ens brinda Clément Rosset en el seu llibre abans esmentat. En el moment que Swan es disposa a enviar la “mensualitat” a Odette, la qual li ha estat presentada com a mantinguda, una cosa oblidada per ell quan s’enamora d’ella, es pregunta si el fet que Odette reba diners seus no vol dir que ella és ara la seua mantinguda. Deixem que siga Marcel Proust qui continue aquesta anècdota: (3) “No va poder aprofundir amb aquella idea perquè un accés de mandra mental que, en ell era congènita, intermitent i providencial, va fer que s’apagara tota la seua llum en la seua intel·ligència i, d’un mode tan brusc, que, més tard, quan s’hagué instal·lat pertot arreu la llum elèctrica, haguera pogut tallar la llum en una casa. El seu pensament va vacil·lar per un instant en la foscor, es va llevar les ulleres, es va refregar els ulls amb les mans i no va recuperar la llum sinó quan es va saber en presència d’una idea totalment diferent, a saber: que devia procurar a Odette al mes següent sis o set mil francs en comptes de cinc per la sorpresa i l’alegria que això li causaria a ella”.
Res hem dit fins ara del funcionament del nostre cervell. Com si el poguérem deslligar de la nostra ment. L’enfocament de David Bohm, físic quàntic i filòsof, amic i deixeble d’Albert Einstein i premi Nobel també com ell, és summament pertinent per a establir tan relació.
Molt succintament. El còrtex produeix pensaments i imatges que ens donen representacions de l’experiència (abstraccions, un mapa, per exemple) i el centre emocional, percepcions que ens proporcionen presentacions (una cosa concreta, com ara, un territori). Les representacions, un cop en el cervell, es fonen amb les presentacions (tot seguint amb els exemples posats, es fonen el mapa i el territori) i donen lloc a una nova representació o una nova presentació. És a dir, que es produeix una síntesi entre la informació provinent del neocòrtex, els pensaments i les imatges, i la del centre emocional, la informació provinent dels sentits. Per dir-ho en concret, una mena de mapa ‘corporitzat’ o (4) un territori configurat per pensaments i imatges.
Com que la relació entre la representació i la presentació és dialèctica (s’influeixen mútuament, tot retroalimentant-se), el mode amb el qual experimentem alguna cosa depèn del mode amb què els representem i viceversa. Conseqüència òbvia: no és possible actuar únicament en base a una abstracció, ni tampoc únicament en base a una una percepció. Afegim-hi, que el procés del qual parlem és tan inconscient, implícit i tàcit, que no ens adonem exactament de la seua dinàmica, una cosa de crucial importància atès que la falta de consciència sobre això ens pot conduir a l’antoengany. Vegem aquest exemple que ens dóna David Bohm.
Posem que, guiats pels nostres prejudicis, creiem que una classe de marroquins d’una ONG en la qual ensenyem és una “classe de gent roïna”. Aquesta representació (una abstracció, un mapa) distorsionarà la presentació (una cosa concreta, un territori) i, una vegada acceptada, [eugeni1] esdevindrà un pensament tàcit i implícit que ens presentarà qualsevol marroquí que vegem, encara que no hagem tingut experiències amb aquesta gent, com una persona roïna. La “maldat”, aleshores, la percebrem com una cosa inherent a ells.
En cap moment, ens direm com que som conscients que, a conseqüència dels nostres prejudicis, vegem les persones d’aquesta nació com a roïnes i, com que igual poden ser-ho com no, allò millor serà que comprovem detingudament allò que pensem per veure si és cert o no”. En comptes d’això, prendrem la seua “maldat” com una cosa real, aliena al nostre pensament i les nostres imatges, sense caure en el compte que aquests, tot (5) confirmant-se a si mateixa, estan creant fets que no són tals.
Aplicant-ho al cas de Bourbouroche i Swan, la distorsió de les seus presentacions, Adèle no està enganyant Bourbouroche i Odette no és una mantinguda, per les seues percepcions inútils i coneixements inútils, provocarà unes falses representacions, que, una vegada acceptades, esdevindran pensaments tàcits (2) que, de forma automàtica i inconscient, ens mostraran com a realitats, autèntics desvaris. És a dir, a una amistançada infidel i a una mantiguda com a autèntiques enamorades.
Dit d’una altra manera, Bourbouroche i Swan, en comptes d’acceptar les coses com són, es donaran la raó a si mateixos i s’aferraran als seus pressupòsits, encara que tots els fets els desmentisquen. És a dir, descartaran allò real per frustrar això, els seus malaltissos desitjos, les seues desbocades necessitats i els seus desmesurats interessos, encara que siga a costa de la seua salut mental – que, tot siga dit, ja era ben precària. No debades, cauran més que en una simple il·lusió, en un absolut deliri. “La teoria determina allò que observem” dut a les seues últimes conseqüències.
Els volantins suïcides duts a terme per Bourbouroche i Swan, per voler fugir de la realitat, els portarà a instal·lar-se en una diabòlica espiral viciosa de la qual tan sols podran escapar si, per arribar a tocar fons, en el suposat cas que no estiguen ja en una altra galàxia, opten per una presa de consciència, tot fent autocrítica, ( l’antídot de l’autoengany), i tinguen valentia per a (6) enfrontar-se a les seues desil·lusions i acceptar la veritat. Un procés per al qual no sols precisaran d’una profunda psicoteràpia, sinó també del concurs d’una xàrcia personal, les seues amistats.
(1) Dec al sociòleg Lluís Aracil alguna suggerència per a desenvolupar la introducció.
