Els fantàstics mites que ens hem inventat (una mostra de pensament màgic infantil), una vegada arrelats en nosaltres, han pres vida i han esdevinguts realitats. La ficció ha pres, doncs, carta de natura. Blindats, així, estan gairebé a prova de cataclismes. I una vegada fet propi el mite, amb la quasi sempre col·laboració voluntària de la figura mitificada (2)(3) ens percebrem, tot creient-nos acríticament aqueixa visió, a nosaltres i al món a través d’ella tan distorsionats com si la nostra mirada haguera penetrat a través d’un espill còncau o convex- a triar. Pura alienació.
Un destí molt difícil d’evitar, car qualsevol possibilitat de distanciament de la figura idealitzada, la frustrarem nosaltres mateixa per ‘querencia’ del mite i pel pànic a allò desconegut, tot apegant-nos-hi com un imant al metall. La tendència centrípeta, doncs, prevaldrà en principi- els casos d’alliberament es donen, per descomptat. I, així, conscientment o inconscient( al cap i a la fi, tant se val), estalviant-nos perilloses transgressions d’allò establert, evitarem, així, emprendre ( una cosa porta a l’altra), l’aventura de la vida. Els guanys: la pèrdua de tots els aprenentatges i progressos que ens pot aportar la vida i la nostra mateixa autorealització com a persones.
Quant al pla intel·lectual, l’autoboicoteig mental serà brutal. Les víctimes: la nostra percepció de la realitat- alterada; la nostra racionalitat i la nostra memòria històrica- abolides ( la primacia se l’enduran, sens dubte, la il·lusió, la sense-raó i la falsificació del passat). I, amb això, ens ubicarem en una altra dimensió de l’espai i del temps. El nostre món no xafarà allò real. Viurem com en una nebulosa amb un principi i un final fabulats. D’aquí, la immutabilitat de la mitificació davant el pas de la història- llevat que una profunda crisi o un seriós accident biogràfic la interrompa.
I amb el nostre tancament en el nostre univers mític deixem ben clara la nostra preferència per la llegenda front a la història; per l’apinyament front a la individualitat; per la companyia front a la realitat – en conseqüència, per l’error front a l’encert… Tot, comptat i debatut, per l’autoengany total front a la veritat. Una situació de molt difícil escapatòria ja que per eixir-ne hauríem de desrealitzar allò que hem pres falsament com a real i fer real allò que hem desestimat com a real – com diria Ronald Laing.
Per això, la deconstrucció del mite precisa de la solidaritat de la seua crítica radical i d’una profunda autocrítica personal que eradique els factors personals que ens han portat a la creença en tan absurdes idealitzacions. La millor combinació per a aspirar a una sempre relativa objectivitat.
Una desmitificació que, en el suposat cas de ser compartit el mite, no ens perdonaran els nostres excompanys de viatge. Típic dels creients en mites és la preferència, per la seua inseguretat ontològica, encara que siga a costa de la seua petrificació, per les explicacions absolutes als dubtes racionals que puguen fer badallar la seua fèrria closca. I, per això, amb el nostre desafiament a les llegendes sagrades que legitimen les praxis de la tribu, un autèntic torpede en la línia de flotació de la seua precària existència, allò mínim que podem esperar és l’ostracisme.
La sana desmitificació de fantasmagories i fer-nos a nosaltres mateixa són dos cares de la mateixa moneda. I precisen, entre altres coses: l’adopció d’una ferma fortalesa per deixar enrere febleses adquirides; una viva lucidesa per vore les coses com són i, sobretot, substituir la nostra letal covardia per una veritable valentia per véncer la por a sentir-nos sols al cosmos i a vore’ns espentejats al buit que creguem que ens pot engolir com un remolí si eixim del nostre estat infantil de dependència. Una por més que natural, en aquest cas adquirida, que, d’altra banda, es cura com tota por fent-li front. Evidentment, amb supervisió millor.
Desmitificar i fer-nos a nosaltres mateixa, doncs, un treball herculi i solidari.
