Sense cap altre preàmbul: ¿què parlarem, com parlarem els valencians l’any 2100? Parlarem? Existirem? Atesos alguns indicadors actuals, la situació no invita a l’optimisme, precisament.
Fixem-nos en els adolescents. Si a nivell oral les seues converses amicals no solen passar de l’emissió de certs sons guturals –milers de pares i de mestres avalarien aquesta afirmació-, els seus missatges escrits, amb l’ajut inestimable dels teclats dels mòbils, ratllen el cripticisme més anàrquic.
En l’apartat lèxic, la substitució de mots valencians per castellans és aclaparadora. Vegem els camps semàntics de la casa i del mobiliari, per exemple: tabic, comedor, recibidor, salón, cuarto de bany, escalera, colchó, silló, mesita de noche, mesa camilla… El camp de l’alimentació és també patètic, però per no resultar prolix em limitaré a assenyalar un fenomen com a mínim curiós: quan els productes estan al natural se’ls anomena en valencià, però tan bon punt ens els presenten en conserva passem a denominar-los en espanyol espardenyat. Pense com és ara en les bresquilles, que es converteixen en melocotons i les clòtxines en mejillons. Un suc de taronja és un sumo de naranja! Cal estar tarat!
Per si aquest daltabaix no fóra prou greu, la colonització d’usos i de costums a l’hora de demanar certs productes no coneix tampoc aturador. Les vegades que m’he vist involucrat en situacions tan esperpèntiques com la següent:
-Solo?
-Sí, home, sí, un només. Si per mi fóra, me’n faria tres o quatre, però de nit no podria dormir
Que la labiodental i la bilabial ja no les distingeix pràcticament ningú en parlar, és obvi. Com també és palmari que cada vegada s’apitxa més el so de la “j” fins a convertir-lo en “tx”: metxe, viatxe, ànxel. En aquesta pronúncia viciada i espúria destaquen un bon grapat de presentadors de la nostra televisió, els quals tampoc no s’hi miren gens a l’hora de pronunciar com cal la “essa” sonora, així com a fer l’obertura escaient de la “e” i de la “o” en les paraules en què són obertes: terra, cosa…
Quant a la flexió verbal, em limitaré a assenyalar el cas dramàtic de “caure”, que la gran majoria de joves conjuguen com si fóra reflexiu: “caure’s”.
En fi, aborrona pensar com es parlarà el valencia d’ací cents anys, tenint en compte la voràgine suïcida actual. Com a consol –de rucs!- podem imaginar-nos que fins i tot una llengua parlada per 300 milions de persones, i protegida per aparells estatals potentíssims, té el perill d’anar al clot, més que més quan la seua estructura més profunda està larvada per contrasentits tan flagrants com els que ens assenyala el professor Frank Dubé i que enumeraré a continuació.
Vegem: d’un capell, que pot ser molt gran si l’usuari és cabut, en diuen bombín. En canvi, d’un dolcet de xocolate, menut com un caramel, en diuen bombón. Un magatzem per guardar les armes i la munició d’un campament militar és un polvorín. Mentre que una mantegada que et cap a la mà la denominen polvorón. Una botina és per a ells un botín, i pots gastar un 44 o 45 de peu! Tanmateix, d’un botonet, que pot ser ben minúscul, en diuen botón. En el paroxisme del destrellat, un coixí de llit, que si és d’italiana mida fa dos metres de llarg, per a ells és només un cojín No res, és clar, una menuderia comparat amb un cojón! Els deuen tenir d’elefant!
En fi, l’idioma que se’ns està berenant és tan oposat al nostre tarannà que, mentre ells van a la tasca a beure, a xarrar i a caure en la ludopatia, per a nosaltres fer la tasca és fer els deures, la feina.
La feinada que hem de fer tots plegats si no volem que la nostra llengua mora per inanició, reduïda a un patuès sense solta ni volta!
Lingüística ficció? Vostés mateixos.
