L’any 1986, quan ho vaig escriure, pensava, ingenu de mi, que la pobresa de solemnitat havia desaparegut per sempre més de casa nostra.
Quin desastre!
POBRESA
A la botiga acudia diàriament un pobre de solemnitat a demanar almoina. Em saludava, parava la mà i jo li posava tres o quatre xavos. De seguida donava les gràcies i se n’anava. Hi solia venir cap a les dues i mitja, quan jo li feia la guàrdia a ma mare perquè dinara. Mon pare i jo dinàvem a la una i mitja, i de seguida ell se’n tornava cap al banc.
Aquell captaire era professional, dit siga sense cap ànim pejoratiu. I jo no veia massa tràgica la seua situació. Vull dir, era un pobre tan en el seu paper de pobre, que estic segur que no hi havia cap vilatà capaç de negar-li una ajudeta, per insignificant que fóra. Cert, eh, que mig jornal, se’l treia tots els dies. Prou per al subministrament alimentari i encara li sobrarien diners per a fer-se un racó per a la vellesa, ell que vorejava la seixantena i no tenia dona i fills al seu càrrec. De debò, la seua situació no em feia patir.
La volta que sí que em vaig anguniar, i fort, va ser davant la situació de pobresa que referiré. Se me n’ha quedat gravada aquesta frase:
—¡Yo, a ésta, ni por mil pesetas la vendía!
La va pronunciar un home que es guanyava la vida fent exhibicions amb els seus gossos; ensinistrats, deia. Ell, la dona i els quatre o cinc fills que tenien, es desplaçaven a peu de poble en poble i dormien al ras. No tenien ni un mal carro per a viatjar i aixoplugar-se, els infeliços. Eren la misèria personificada.
El número artístic que ens oferiren ja no podia ser més esquifit. Una gossa pastor alemany, gran i bonica com un sol, estirava un carret ple de cadells. Aquests, s’endevinava d’una hora lluny que eren de raça borda. I eren tan menuts que no sabien fer res. L’exhibició, doncs, es va acabar amb la gossa donant-li la mà a l’amo i seient i alçant-se quan ell li ho manava.
La gent que va presenciar l’espectacle, el doble i trist espectacle, no en va protestar. Al contrari, uns més, uns altres menys, tothom va dipositar el seu donatiu en els platerets que passaren la dona i la filla gran, que no devia tenir ni cinc anys. Llavors va ser quan un home començà a lloar l’excel·lent figura i les qualitats de la gossa. I el seu propietari va exclamar allò tan pompós de: «… ni por mil pesetas la vendía!» Pretenia reforçar les lloances de l’altre i impressionar vivament l’auditori, sens dubte. Pobre: mil pessetes… De segur que no les havia vistes juntes mai de la vida. Deixant de banda que cap de nosaltres no pretenia privar-los del seu únic mitjà de guanyar-se-la, la vida. Molt mala sang, massa mala sang s’hauria d’haver tingut per obrar així.
Per a pena immensa també, la vegada que vaig acompanyar un xiquet de la classe a sa casa perquè demanara cinquanta pessetes a sa mare. Era el preu de l’excursió escolar a Sagunt i al Desert de les Palmeres. Quan ell li les va demanar, sa mare se’n pujava per les parets dient-li això i allò. Però enmig dels improperis, declarà també el vertader motiu de la negativa:
—La mare no té tants cabals, fill meu. Que no recordes que la setmana passada et vaig comprar unes espardenyes que em costaren quinze duros?
Li comprà unes espardenyes perquè no li aplegava per a comprar-li un parell de sabates. El primer que hauria tingut en sa vida aquell xiquet de la classe.
Més avant la vaig tornar a veure amb el seu rostre més descarnat, la pobresa. Era una nit d’estiu i devien ser les deu o així. Jo anava amb bicicleta de Sant Antoni cap a la vila pel carrer de la Mar. Ell, Aveno, era a la porta d’una casa mirant i escoltant la sarsuela que feien en la televisió. Ell, que tota la seua vida era la sarsuela, i allí estava, plantat a la porta com un gos, sense que ningú no li diguera:
—Passe avant, bon home, i prenga cadira.
Ell, que tota la seua vida havia sigut la sarsuela, no tenia prou diners per a comprar-se un televisor i veure-la a gust en casa. Al poble, els germans Radion en fabricaven de molt bons i barats, i es podien pagar a terminis.
En l’època que rememore, ell devia tenir cinquanta-cinc anys. Molt rabassut i prou rodanxó, tenia les faccions de cara un poc estranyes. Et feia pensar en un pallasso de circ. O molt m’equivoque, o es depilava les celles i s’hi donava forma, com també devia pintar-se pels voltants dels ulls. A més a més, era un gran bromista: tenia una baralla de cartes que t’agafava el corrent elèctric quan les tocaves.
Havia sigut cantant líric. Tenia una veu tan prodigiosa que, quan actuava a la plaça de bous de València, no li calia micròfon perquè se’l sentira perfectament des del carrer. Però presentava l’handicap de l’alçària, de la poca alçària, i només li oferien papers secundaris, principalment de còmic. Fins que se’n va fartar…
Llavors ell i la dona llogaren una planta baixa ací i obriren una paradeta on, a banda de petites joguines de plàstic i llepolies, venien granissat de llima i canviaven novel·les i colorins. Eren molt bones persones, però tenien molt poca parròquia i passaven privacions. El fet de no ser del poble, la malfiança crònica vers el foraster, devia ser determinant en aquest aspecte, crec.
Aveno provà sort en un altre ofici. Com que estava tan acostumat a vetlar, es llogà de vigilant nocturn a Casa Mengual, on en poc de temps havien entrat a furtar quatre vegades. El senyor Mengual aparcava el cotxe tan a prop de la botiga com podia i Aveno s’hi quedava tota la nit a dins del vehicle. La seua missió era cridar ben fort, per atraure l’atenció dels policeros i despertar el veïnat, si veia que algú intentava forçar de nou la porta de la botiga.
Aveno mirava la diva des del bancalet i no podia evitar que se li escaparen llàgrimes d’emoció. Ella, rica i famosa, bella entre les més belles, la de la veu d’àngel i cos escultural, que trencava tots els cors al seu pas. La desdenyosa més gran de la història de l’amor.
Aveno mirava la diva des del bancalet i ara li queien llàgrimes com els punys.
Aveno, nerviós, mirava i escoltava la diva des del bancalet i se li feia un nuc a la gola. Amb la mirada borrosa per la pel·lícula de llàgrimes, evocava aquella nit capritxosa que li va conéixer tots els secrets del cor i del cos, tots, a la diva divina. I li va arrancar els crits més estridents, les notes a què ella no havia pogut arribar mai dalt un escenari; a sota d’ell, el ser més minúscul, insignificant i miserable de la Terra.
El vendria per un milió, el Record?
