DIARI DE BARCELONA (Barcelona, 29 de maig de 1992)
Clar i ras: al País Valencià el català no serveix per a res. O per a ben poca cosa, com és ara, relacionar-nos en l’àmbit familiar els qui encara el parlem.
Amb açò no estic dient que el nostre idioma haja esdevingut catacumbal, que tot arribarà, sinó que a efectes pràctics el seu coneixement i ús no et sol reportar cap benifet, al contrari. Pensen vostès que a València es pot ser perfectament mestre, jutge, capellà, metge, advocat i fins i tot diputat al Parlament autònom sense saber-ne un borrall. Si ara, però, n’invertim els termes, ens adonarem que sense dominar el castellà no pots ser tan sols bidell d’institut ni policia municipal. No pots ser res! El llorer és per a l’espanyol. Per als catalanoparlants, el carbó, per dolents.
La cosa té la seua explicació; en aquest cas, plural. Per començar, fixem-nos en els polítics i la llengua que empren en les seues intervencions parlamentàries: sembla talment que disserten a les Corts murcianes o extremenyes, si n’exceptuem un minut o dos de valencià al mes. I això s’esdevé fins i tot en les intervencions del senyor Joan Lerma, Molt Honorable President del Govern Valencià, que pel càrrec que ostenta hauria de donar exemple i, en canvi, en passa olímpicament.
I, ja que parlem del president, em permetré un incís. A Catalunya, si en comptes de ser-ne president el senyor Jordi Pujol en fóra Raimon Obiols, Rafael Ribó o fins i tot, les urnes no ho vulguen, el senyor Vidal-Quadras, la llengua catalana, vull dir, el seu nivell d’ús i d’ensenyament, no se’n ressentirien gaire, crec. En el cas que n’accedira al càrrec el senyor Àngel Colom, bé caldrà suposar que milloraria, encara que aquest no és el tema de l’article. Ara bé, al País Valencià, el dia que el PSOE perda les eleccions en favor de la dreta, no vull ni pensar-ho: serà una desgràcia, una esgarrifança, el sobresalt permanent. I tot és perquè la societat valenciana no està prou cohesionada nacionalment per aturar-ne el colp. Més encara: els nivells d’autoodi i de diglòssia atenyen uns nivells alarmants. Ho explicaré gràficament, alhora que donaré entrada a uns altres personatges: ens podem fer el compte que els catalanistes al País Valencià fem una tasca de formiguetes; treballant incansablement, però sense moure pols ni remolí. Mentrestant, els blavers i la resta de castellanistes en general bramen que fa feredat. I el mal no és que bramen tan sols, sinó que qualsevol dia començaran a endinyar garrotades de nou i la feina serà nostra per escapar-ne sans i estalvis.
L’agonia del català compta ací també amb el beneplàcit i fins i tot l’aplaudiment de la premsa, la ràdió i la televisió; bo i exceptuant-ne algunes honroses excepcions, de tan minúscules gairebé imperceptibles.
Amb tant d’inconvenient, no ens ha d’estranyar que els immigrants no vulguen ni sentir parlar d’integració. Per a què? És més, exemples negatius en tenen un munt. Vegem-ne aquest: un percentatge molt elevat de matrimonis joves autòctons no dubten a parlar als seus fills en castellà a fi que el dia de demà puguen ser persones de profit.
Se n’adonen? Sí, com a contrapunt hi ha la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. I tant, però en la pràctica és paper mullat, i no parle d’oïdes: tinc un fill de quatre anys que aquest setembre començarà primer de preescolar. En castellà, evidentment, perquè no tinc l’opció d’escollir una escola d’ensenyament en valencià. Açò, en un poble de vint mil habitants.
Tornant als blavers, enemics mortals del catalanisme i per tant del valencianisme, he de dir que són uns feixistes culturals. Que hi ha molt d’ignorant entre ells? Efectivament, no seré jo qui ho discutirà. Però a finals del segle XX u no es pot excusar en la ignorància en segons quins temes. O és que tots no sabem que la Terra gira al voltant del Sol?
Els catalans del Principat no poden continuar de braços plegats mentre ací es produeix la substitució galopant de l’idioma que ens és comú. El català és patrimoni de tots els catalans, per tant tots tenim el dret i el deure de defensar-lo on siga, quan siga i com siga. És a dir, el fenomen blaver és tan vergonyós per als valencians com per als catalans; tant per dignitat nacional com per conveniència. “Quan jo em moriré de vell, tu ja pots preparar-te la mortalla!”, li engalta, macabre, un home a un altre de la seua quinta.
Estic segur que se m’entén.
