L’últim raonament el va fer ell mateix en una entrevista a El Temps, i hi afegia que no tenia tot el treball que desitjava, i necessitava, per culpa, en part, d’aquest interessat malentès.
Ah, volia treball? Jo li’n donaria. El vaig localitzar telefònicament i, malgrat que ell a mi no em coneixia de res, vam departir com vells amics. Quedàrem per veure’ns a Barcelona dues setmanes més tard. Aquesta va ser la primera i l’última conversa normal que vaig tenir amb l’Ovidi per telèfon.
El dia assenyalat, a principis de la primavera del 93, em vaig presentar, carregat de llibres meus, al Zurich a les 10 del matí. Si els confesse que ens havíem de veure a les 13h, què pensaran de mi? Doncs no traguen conclusions precipitades de l’avançament horari, perquè resulta que a les 10h tenia també una cita important a la cèlebre cafeteria; així mataria dos pardals d’un tret. Hi havia quedat amb el prestigiós dramaturg Pere Sagristà, que uns mesos en arrere havia dirigit i protagonitzat en solitari Tu rai que vius bé al Mercat de les Flors. Ho sé perquè vaig ser a l’estrena. I vaig ser-hi perquè un dels cinc textos de què constava el muntatge era meu: Duel dual, crim i càstig banyístics en una casa reial europea. Les altres peces eren de Monzó, de Baulenas, de Pàmies i de Larreula.
Jo era verge en aquest camp i el desflorament davant de tant de públic va ser una experiència inoblidable. Em vingué ben just de no tremolar durant els primers minuts del meu monòleg.
Quan s’acabà la representació ens van servir unes copes de cava al vestíbul i vaig veure-hi en viu i en directe Joan de Sagarra, altíssim crític teatral. Que nan i que lleig que era! Gairebé tant com jo. Immediatament vaig entendre l’acidesa de les seues ressenyes. Així mateix, després de tants anys de llegir-lo amb devoció i respecte, sabia del cert que no li havia agradat gens Tu rai… El mal auguri es va acomplir: dos dies més tard va aparèixer la seua crítica a El País i, per bé que no ho deia tan cruament com jo ho he exposat, deixava constància del seu judici negatiu. Blasmava, com és ara, que qualsevol temptativa escènica es considerava teatre hui dia.
Pitjor ocorre en el terreny de la crítica, dic jo, on una legió d’autors frustrats i de barbamecs pedants parlen d’oïda i destil·len un mal fel que esgarrifa. Joan de Sagarra, no; ell sap què s’empatolla i com a mínim es va prendre la molèstia de venir a l’estrena i de dir-hi raonadament què en pensava.
La meua entrevista amb Pere Sagristà tenia com a objectiu vendre-li el producte –els meus textos- i, per ventura, anunciar-li la participació estel·lar de l’Ovidi en el projecte. Això no obstant, vaig ometre la filiació de l’artista i em vaig limitar a dir-li que era un actor de primera fila. A les 11h ens vam acomiadar com a germans d’il·lusions després d’haver brindat per l’èxit de la proposta.
Com que tenia dues hores lliures, vaig decidir fer un volt turístic i mercantil pel passeig de Gràcia. En arribar a la Diagonal em va vèncer la nostàlgia i la vaig travessar per buscar als Jardinets el fantasma més enyorat de la meua vida sentimental. No s’hi materialitzà i me’n vaig anar a fer una mirada a l’aparador de la llibreria Roquer, on la màgia del destí va fer que en Joan Perucho fóra mirant-hi les novetats.
Després de saludar-lo, li vaig recordar el fenomen lluminós de la nit en què vaig guanyar el Sant Joan. Ell, per tornes, fent gala d’una bonhomia exquisida, m’explicà el lliurament fantasma de l’any següent, en què l’autor no s’hi presentà fins una setmana més tard; la vespra de Tots Sants a poqueta nit, concretament. En aquelles hores, a l’edifici de la Caixa de Sabadell només hi havia el guàrdia de seguretat, que, com és obvi, no era qui per pagar-li el premi. A més a més, la caixa de cabdals era tancada i ell no en coneixia la combinació. L’al·lucinat Miquel Bauçà no ho entenia així i li va anunciar que passaria la nit i tot l’endemà al bancalet en senyal de protesta, i s’hi va ajaure.
El ‘segurata’ no donava crèdit al que veia. Quin escriptor tan estrany. I quina mala sort la CES amb els dos últims guanyadors del Sant Joan: el del 88 se n’anà a rebre’l al Banc de Sabadell, l’entitat rival per antonomàsia, i el del 89 hi arribava una setmana tard i a deshores. I això que tant Bauçà com jo havíem de cobrar, perquè, si haguérem hagut de pagar, encara estarien buscant-nos!
El guàrdia no podia estar-se de braços plegats mentre Bauçà dormisquejava al bancalet i va telefonar al senyor Joan Ripoll, secretari del jurat del premi, que era a casa amb barnús i sabatilles. Aquest bon home es va canviar en temps de fer un esternut i, alarmat, se n’anà de pressa i corrent a rescatar l’escriptor català més bohemi dels últims anys. El trobà esternudant a causa del fred i de la humitat.
Li costà de convèncer, ja que en Miquel només pretenia cobrar i tornar-se’n a Barcelona, però al final va aconseguir que l’acompanyara a un hotel, on el va hostatjar dos dies a pensió completa per compte de la CES.
Aquesta història, explicada per Joan Perucho, que amb un etern somriure als llavis passava de la realitat a la màgia amb una gràcia fascinant, em va encisar i fulminà el malhumor que m’havia provocat l’absència del fantasma amorós.
A les 13h en punt vaig entrar al Zurich i l’Ovidi era assegut en una taula. M’hi vaig presentar, encaixàrem vigorosament i em convidà a seure.
El primer detall que em cridà l’atenció va ser que era més guapo al natural i de prop que no a la pantalla, sota els focus de l’escenari o en fotografia. Afaitat i ben pentinat, duia els cabells més aviat curts, amb la clenxa a la dreta.
La conversa va ser molt cordial. Li vaig explicar que els meus llibres Les nits perfumades i Com la flor blanca serien fàcils de dur a escena i alhora molt agraïts, segons el parer d’alguns amics meus, grans aficionats al teatre. A més a més, jo coneixia un director català que s’havia interessat pel tema i, arribat el moment, defensaria el projecte. No li vaig dir que em referia a Pere Sagristà. (A la vellesa encara em tornaria prudent!) Ovidi em va escoltar atentament i es va comprometre a llegir els textos amb molta atenció i a dir-me’n alguna cosa de seguida.
Establerts aquests mínims, vaig derivar la conversa cap als amics comuns. Primerament parlàrem dels ex-frapers de Cullera i després del director de cinema Antoni Canet, amb qui jo sabia que Ovidi havia xocat, però em vaig guardar prou de furgar en la ferida. Ell no en va fer tampoc cap menció.
El desencontre arrancà durant el rodatge d’una pel·lícula de Carles Mira en què Toni feia d’ajudant de direcció i l’Ovidi tenia un paper protagonista. Res més que aquest, a l’hora de dinar, talment diva maniàtica, tingué el desig de menjar un entrepà de sèpia amb maionesa. I el pobre Canet hagué de caminar per una senda de muntanya, sota un sol de justícia, cinc quilòmetres d’anada i cinc de tornada per complaure el capritxós.
Uns anys més tard les persones eren les mateixes, però l’estatus d’una d’elles havia millorat substancialment: de meritori havia ascendit a director. L’escenari també havia variat: el perfum de les herbes de la serra de Mariola havia deixat pas a la salabror d’una platja de la Marina.
Hi havia una escena en què l’Ovidi havia d’entrar descalç fins aigua a la cintura; feia fred i l’aigua era infectada d’eriçons de mar, que si n’ensopegues un maleeixes el dia que vas nàixer!
En fi, confie plenament en la sagacitat dels meus lectors i lectores, ja ho saben; per tant estic segur que han deduït que a Toni no li semblava prou bona cap presa i feia repetir i repetir l’escena, delerós que el “sepiaire” xafara un eriçó i quedara ben coent. Que sàdics que són alguns cineastes!
El meu encontre amb l’Ovidi transcorria meravellosament, però el destí volia amargar-me el dia i va convocar-hi la tenebra, que, tètrica, hi va acudir guarnida amb els seus parracs més macabres. Ell venia de cal metge. La foniatra que li havia estat reeducant la veu els últims mesos –ja que una afonia persistent li l’havia malmesa- no estava contenta amb els resultats obtinguts i li va fer un volant perquè el visitara un otorinolaringòleg. Aquest li havia explorat aquell matí la gola a fons i hi havia descobert una cosa que no li agradava.
Aleshores, el colp de teatre: encara no m’havia acabat d’explicar la visita a l’especialista quan es va traure de la butxaca un paquet de tabac mig buit. Va escarbar-hi amb els dits i hi va traure una burilla sense filtre que devia amidar dos centímetres com a molt. La va encendre sense perdre punt.
-Què fas? –el vaig reptar.
-Només seran dues pipades –em va respondre amb les celles alçades i l’esguard perplex.
La cigarreta era tan curta que l’havia de subjectar amb la punta dels dits polze i índex per no cremar-se. Amb els llavis, també havia de tenir-hi molt de compte.
Com m’havia promès, va fer dues pipades, apagà la burilla i la tornà a ficar dins el paquet.
-No puc evitar-ho: l’ansietat és més forta que jo. D’aquesta manera una cigarreta em dura tot el matí. A la vesprada me’n fume una altra i llestos.
Jo vaig fer vots perquè la cosa que li havien trobat no fóra res greu. Després em vaig oferir a ajudar-lo en tot el que necessitara i encara vaig afegir la resta de tòpics que se solen manifestar en aquestes circumstàncies.
Quedava una altra mala notícia, per bé que no tenia ni punt de comparació amb l’ombra funesta de l’anterior:
-Manel, m’hauria agradat molt que dinàrem junts (ell va dir: <
La xiqueta, d’uns catorze o quinze anys, va arribar poc després. De seguida que Ovidi ens va presentar em vaig adonar que era tan agradable com son pare, però un poc més baixeta i més bonica. Uns minuts més tard vaig decidir deixar-los sols i ens acomiadàrem amb els millors desigs.
Pels volts del 20 d’abril Ovidi telefonà a ma casa. Jo no hi era i parlà amb la meua dona:
-Que hi ha en Manel? Sóc l’Ovidi.
-Ah, Ovidi –ella no havia parlat mai amb ell, però jo li havia elogiat el seu bon caràcter-, sóc la seua dona. Ell no hi és. Vols que li diga alguna cosa quan hi arribe?
-No, és que sóc a Alcoi i se m’ha ocorregut trucar-li.
-A Alcoi, que bé! A Moros i Cristians!
-Hi he vingut a l’enterrament del pare.
La meua dona, conscient que havia relliscat, volgué arreglar-ho i acabà d’estacar la pota; no debades, després de manifestar-li la condolença, li preguntà:
-Però tu almenys estàs bé, no? Tens la veu tan clara i potent com sempre.
-M’han d’operar.
No cal que continue transcrivint-los la conversa. Ella va desistir de preguntar-li res més i deixà que ell portara la veu cantant.
A partir de l’endemà vaig trucar a l’Ovidi moltes vegades a Barcelona, ja que no existien els mòbils –o no en teníem- i no sabia el seu número d’Alcoi.
No vaig contactar-hi fins finals de maig.
-Ovidi, per fi!
-M’han operat –vaig sentir un fil de veu amb penes i treballs; era tan feble i cavernosa que no permetia presagiar res de bo. Maleït càncer!
Els amics més íntims contaven una anècdota dels seus últims dies. Feien torns perquè no estiguera mai sol a casa ni a l’hospital. En una ocasió hi arribà en Raimon i Ovidi li va dir:
-Xiquet, ara sí que veig que estic malament, no em queden ni dues rosades: ha vingut Serrat a veure’m!
Els pura-sang no perden l’humor ni a les portes de la mort.
El dia que les seues cendres van fecundar el barranc del Cinc plovia copiosament. La seua filla, aquella nina deliciosa que vaig conèixer al Zurich, encapçalava la comitiva pel bosc. Duia l’urna a les mans i, amb la cara i els cabells ben xops d’aigua de pluja, plorava desconsoladament. Veure-la tan desemparada em va trencar el cor.
espai patrocinat per:
