Siga com siga, us oferisc EL PAÍS DELS ZOMBIS, l’article que vaig publicar en el Calendari dels Brillants d’enguany, que dedicàrem als “xoriços”.
Poca broma: ací obris un ull de bon matí i ja t’han pres la meitat del jornal que guanyaràs durant el dia. “Això passa a tot arreu”, em retrauran. Doncs sí, però dubte que amb tanta virulència.
Per començar, paguem la taxa dels vençuts, una malafí de lleis centralistes aprovades a Madrid amb el beneplàcit dels polítics “nostrats”. (Nota bene: D’aquesta injustícia, tots els valencians en som víctimes, tant els qui aplaudeixen la injustícia com els qui ens en queixem amargament; des de l’empresari més adinerat fins a l’aturat de llarga durada; des del més espavilat fins al qui caça mòmies del matí a la nit.)
La segona garrotada, doble, ens la peguen els polítics corruptes: enriquint-se fins a la indecència, ells; i omplint a carretades les butxaques dels grandíssims capitalistes que els han enlairat fins al càrrec.
Finalment hi ha els ogres voraços que comanden les nostres institucions: Molt Poc Honorables, presidents de les Corts –temptat he estat d’escriure-ho en minúscula-, superconsellers, presidents de diputació, directores de museus d’art modern, alcaldes piròmans… On xafes brolla un polític degenerat! Fins el punt que et demanes si hi ha cap altre país del món –llevat de les dictadures sanguinàries- amb dirigents de tan baixa estofa. En qualsevol societat civilitzada s’haurien dissolt parlaments, diputacions i ajuntaments i s’hauria empresonat els seus responsables pervertits. A més, els haurien fet tornar fins l’últim cèntim furtat.
Però ací, no: ni a l’estat espanyol en general ni al País Valencià en particular, on un gran percentatge de la gent ha esdevingut zombi i no es lleva la pasta dels dits, si més no a l’hora d’exigir els seus drets democràtics.
El mèrit dels lladregots que infecten –amb la benedicció de les urnes, ai!- l’univers parlamentari és haver fet creure al personal que càrrec públic i corrupció són inevitables, indestriables, cosa que no és certa. (Puc citar un partit que té més de mil regidors i dos-cents alcaldes i cap d’ells no ha estat imputat mai per malversació.)
Un altre punt en què els lladregots institucionals ens han derrotat psíquicament és en el de la seua aurèola d’impunitat. Malgrat que hagen estafat milions d’euros, posaríem la mà al foc que no se’ls condemnarà. O, en el pitjor dels casos, se’ls indultarà de pressa i corrent perquè no parlen més del compte.
Perdonen l’arenga, senyores i senyors, però s’ha arribat a tal extrem de podridura que mossegar-te la llengua equival a fer-los el joc. A pecar per omissió. A vostès els dic: el 6% o el 7% de la ciutadania que encara no ‘zombieja’. Enlloc no lliguen els gossos amb llonganisses, és cert, però a casa nostra, si els “xoriços” volaren, no deixarien veure el Sol.
O els tallem democràticament les ales i mirem de regenerar la societat i el regiment de la cosa pública, o la misèria econòmica i la indigència moral hi tiranejaran pels segles dels segles. Amén.
