Manel Joan i Arinyó
Estic segur que l’editor mantindrà la seua paraula i anirem a Madrid per presentar Noches perfumadas. Si acudira a l’acte un 1% dels madrilenys que estiuegen a Cullera, ompliríem fins a la bandera. (Trobe que no és gens afortunat l’ús d’aquesta expressió tenint en compte la propensió de certs aborígens de la Villa y Corte a trepitjar qualsevol ensenya que no siga la seua idolatrada rojigualda, però ara ja està.) Amb tot, com que no és segur que hi acudisquen en tropell els temibles turistes de la triple P, (Platja, Pipes i Passeig), bé haurem de convidar-hi algú més per no fer el viatge debades.
El primer lloc de la llista d’invitats l’ocuparà, no caldria ni dir-ho, la flamant diputada del PSOE Maria Such, cullerota amb denominació d’origen. Amb açò ja està tot dit. Garantia absoluta d’honradesa i d’efectivitat. No té res a veure amb Rus, per favor, que no és cullerot, però té molts amics al meu poble amagats dins l’armari. Parle en sentit literal, no li busqueu els tres peus al gat. Amagats dins l’armari i petant de dents cada volta que truquen a la porta de les seues cases per si de cas és la guàrdia civil que va a buscar-los.
Maria Such, Diputada del PSOE
Tornem a Maria, però, i deixem els sanguangos purgant la seua por. A més de ser la benjamina de ses senyories, és la més bonica, la més agradable i fins i tot una de les més despertes. Penseu com xalaré si és a la capital del regne i ve a la presentació!
Perquè ningú no m’acuse de racista ni de sexista, les invitacions següents seran per a una parella suecana: el benamat Joan Baldoví i l’estimadíssima senadora Dolors Pérez. La Ribera Baixa al poder.
Atès que els meus amics de Compromís es van presentar al Congrés a ritme de moros i cristians i els van caure garrotades de totes bandes, confie que a la llibreria Blanquerna no vindran vestits de fallers. Ara, no m’estranyaria que, emocionats per l’encís de Noches perfumadas, els esclate com un obús l’autoctonia i es llancen a fer una paella. Mentre no cremen cap llibre rai!
No m’oblidaré tampoc de convidar els meus correligionaris d’ERC i fins i tot els diputats i les diputades de Democràcia i Llibertat. I el PP valencia, per descomptat. Quin èxtasi si no tinguera hora en la perruqueria i em regalara la seua presència la senadora sobre totes les altres senadores! Em sentiria més pagat que no si m’atorgaren el Nobel!
Magnànim com sóc, els de Podemos també podran vindre a la festa de la infantesa traduïda.
El líder de Ciudadanos, m’ha demanat algú? Vegem, una cosa seria que hi vinguera Inés Arrimadas, la segona parlamentària més bonica de l’estat. Ai, ai, ai! Coneixent-me com em conec, sé que a l’hora de la veritat no me’n podré reprimir i proposaré un trio a Maria i a ella, una nit de sospirs perfumats! Però el Rivera no, no seria benvingut a la festa de la suau flaire de la flor del taronger.
Diputada de Ciutadans Inés Arrimadas
Explicaré un cas extravagant per justificar el meu rebuig a la seua presència.
Instal·lats en un càmping de Bellver de la Cerdanya, la meua dona i jo ens havíem aventurat a fer un poc de senderisme pel Moixeró nevat. Incomprensiblement, no ens vam perdre i a la tornada, abans de dinar en un restaurant de Menanges, vam fer un tomb pels camins dels voltants. En aquestes vam ensopegar amb un gos perdut. La meua primera intenció va ser girar cua i enganxar a córrer, però la meua dona, infinitament més valenta que no jo, m’estacà curt i m’obligà a continuar al seu costat.
Ja em veia mossegat i fins i tot devorat per l’animal si feia molts dies que s’havia extraviat i no menjava de calent. En fi, no en vaig tindre prou d’empassar-me la por i haver de caminar cap al gos que, damunt, s’arribà a l’extrem que el vaig subjectar pel collar. Era caçador i segurament més roí que Trabuc. Haurè d’explicar què m’havia empès a protagonitzar una acció tan temerària. Quan arribàrem a frec seu, jo em pensava que ens atacaria, però no va ser així. La fera va moure la cua, se’ns acostà i pegà darrere nostre. Devia ensumar que érem una parella d’acollida.
El cas va ser que duia un número de telèfon al collar i, a fi que s’estiguera quiet i li’l poguérem veure bé, la dona m’ordenà que el subjectara. La vida del casat és un patir.
Tan bon punt establírem contacte amb l’amo, li vam dir on érem i mitja hora més tard hi arribà a bord d’un contundent 4×4. En baixà i va agafar el gos pel collar. Aquest no havia mogut la cua ni res per saludar-lo, com si fóra el veterinari en comptes de l’amo. Se’n pujaren al vehicle i se’n van anar. Feia un dia molt clar i ens quedàrem esperant que aquell maleducat ens donara les gràcies. A l’arribada no ens havia saludat tampoc.
Per què conte tot açò?, us demanareu. I en tot cas, què hi té a veure amb el fet de no invitar Albert Rivera a la presentació del meu llibre? Un xic tan prometedor i musculós. Calma.
El copilot del maleducat no era, probablement, el líder de Ciudadanos, però li semblava tant com si fóra el seu germà bessó. I li vaig veure una mirada que no m’agradà gens. Inquietant. Falsa. Traïdora. Revengista. Mentre que a les meues presentacions només poden entrar les persones de mirada clara i amb el cor net com el d’un infant.
