Dilluns, 1 de febrer de 2016
Entre a l’edifici Octubre i el primer que faig és felicitar efusivament Núria Cadenes pel premi de narrativa negra que li han atorgat fa uns dies. La meua esperança era que no hi haguera ningú més a la llibreria. En aquest cas l’hauria apunyalada a traïdor per fer-me passar la ràbia. Dissortadament hi havia tres mestretites furonejant pels prestatges i no em queda un altre remei que apuntar el seu nom a l’agenda del sicari que porta sempre damunt qualsevol finalista de premi literari. Digueu-m’ho a mi, que he patit en aquesta vida més de trenta atacs de finalistes enfurits!
Al bar hi ha tres personatges singulars asseguts al voltant d’una taula. Per ordre de bellesa: Laia Climent, editora de Tres i Quatre, el gegant Alfons Llorenç i Jose, gerent d’Esplai Viatges. La conspiració és servida.
Connecte el cronòmetre i els salude. Faig el fet en quinze segons, me’n vaig al taulell i demane un Aquarius, abstemi ferotge com sóc fora d’àpats.
Convindreu amb mi, peladilles alcoianes, que hi ha individus que no respecten les reunions de treball ni les amoroses, i se t’asseuen fins i tot a la falda per malmetre-les. Sobre unes brases de garrofera, els asseuria jo!
De retorn a casa, sent en la ràdio del cotxe que la meua benamada amiga Rita té problemes. A migdia ho havia vist en la televisió i fins i tot en el mòbil. Pobreta!
Se m’ocorre una idea per solidaritzar-m’hi; i amb mi totes les persones de bé que vivim al País Valencià, terra que ella estima tant. Hem de fer força tots plegats perquè el Senat li concedisca el suplicatori i se la puga jutjar com a qualsevol presumpte prevaricador, malfactor i lladre. No voldria ser en la seua pell de cap de les maneres: animalet, suportar tones d’infàmia, ser víctima de l’implacable judici televisiu sense haver trencat un plat! Terrible! Concediu-li, doncs, el suplicatori, jerarques de la Cambra Alta. Aleshores, si se l’acusa formalment, podrà defensar-se amb totes les de la llei. Demostrarà inapel·lablement davant del tribunal que ella no ha comès ni ha permès mai que es perpetrara cap delicte a l’empara de les seues ales de lloca protectora dels interessos valencians. D’alguns valencians almenys. Pocs, però bons. Ja se sap que no plou mai al gust de tothom.
Per manifestar-li el nostre suport, i alhora reprovar públicament els qui l’acusen, ens podríem deixar tots barba, barrine. A l’acte m’adone que estic bandejant pel cap baix mitja humanitat: les dones no tenen barba. Si més no, visible. La proposta no serveix. Ací no s’ha de bandejar ningú per qüestions de barba o de bigot. Sol·licitar a so de trompetes i timbals el suplicatori d’una presumpta delinqüent política és cosa de tots i de totes.
Se m’acut una altra idea. Podríem vestir-nos de roig fins que no se l’empapere i puga feliçment defensar-se, eixir-ne absolta i ser proclamada per aclamació universal Alcaldessa Mare de tots els pobles del País València, Tabarca i Columbretes incloses.
Em concentre a fons en la idea i baralle la possibilitat de fer-la pública. En l’apartat indumentari crec que no excloc ningú. Perdó, sí, ara hi caic: els nudistes! Que complicada que és la política! Però ja sé què faré per solventar-ho: els demanaré per favor que es posen un llaç als cabells. Els calbs, a la xufa. I les calbes? Aaag!
Engrescat per haver-hi trobat una solució tan simple i racional, decidisc que redactaré la proposta i la penjaré al Facebook quan arribaré a casa.
No ho faré. Sóc un malfeiner patològic. Em fa una mandra apocalíptica escriure articles polítics i de qualsevol altra mena; escrits que exigisquen seguir un guió o uns patrons prèviament establerts: extensió, temàtica… Literalment: a mi, literàriament, només em mouen la llibertat i el llibertinatge creatius. Prou que em reca. En realitat, no. He acabat acceptant-me tal com sóc i a la meua manera sóc feliç. Profundament infeliç, alhora.
Fa un parell o tres d’anys vaig tenir la idea de demanar la il·legalització del PP sota l’acusació d’associació de delinqüents. No la vaig materialitzar mai per escrit.
Uns altres ho fan ara.
Vull dir amb açò que, anys a venir, tal vegada a algú se li ocorrerà que podríem vestir-nos tots de roig per…
