Em vaig capficar de nou en les ventures i desventures dels cubans. Sort que molt prompte hi arribarà el capitalisme alliberador, em vaig dir, i les neveres es quedaran menudes de tant de menjar com hi encabiran.
Ara bé, si als 90 es quedaren sense feina un milió de ciutadans, amb l’arribada del gran capital se n’hi quedaran tres milions més. Als aeroports treballaran les vint-i-quatre hores del dia i encara no donaran l’abast per procurar l’eixida a tots els cubans que hauran d’emigrar. Això, o tirar-los a l’oceà perquè engreixen taurons.
Quan a la fi es regisquen per la tan anhelada economia de mercat, ¿hi haurà educació gratuïta amb esmorzar, dinar, berenar i activitats esportives després de les classes? Qui pagarà els uniformes? ¿L’atenció sanitària continuarà sent universal?
Una cosa que sí que farà el capitalisme serà omplir les botigues, però caldrà veure d’on trauran diners els cubans per adquirir els productes.
La democràcia, i vull enganyar-me, durà Cuba a les mateixes cotes de progrés que Colòmbia, on hi ha famílies que venen les seues filles als sis anys com a esclaves sexuals. En el millor dels casos, només les lloguen: els pares les acompanyen a l’aeroport els divendres de vesprada i les deixen en mans dels proxenetes. Aquests les porten a prostituir-se a Panamà i diumenge de vesprada les retornen amb el salari guanyat. Això el món occidental no ho veu, però. Només veu les jineteres cubanes, que es giten amb els turistes sense que ningú no les hi obligue i els arranquen 100 cucs per una còpula.
Cuba, lliure, parlarà de tu a tu als països de la zona, paradisos de riquesa i de drets humans com tothom sap. El Salvador, Jamaica, Costa Rica, Haití, República Dominicana, Perú, Mèxic, MÈXIC, Equador, Xile, Guatemala… Si aquests països ja estan com estan, ¿què seria d’ells si damunt patiren el bloqueig dels Estats Units, que en la pràctica és el bloqueig universal?
L’empremta colonial és summament tètrica quan el país colonitzador ha estat i és la reserva occidental dels cacics, dels inquisidors, dels colpistes i dels dictadors. Un país amb ínfules de riquesa, però on cada dia hi ha més persones sota l’umbral de la misèria. Només cal traure el cap per Càritas per saber quin pa s’hi demana: menjar, roba, diners per pagar el lloguer del pis o el rebut de la llum. Pocs dies abans de venir ací, una mare jove em demanà diners per comprar-li llet al nadó que portava al braç. Açò passà en un carrer del meu poble. A Cuba, en canvi, ningú no ens ha demanat llet per als fills; unes altres coses, sí; però llet, no. La tenen estipulada en la cartilla de racionament.
