Ja hi vaig entrar amb la por al cos. Les forces de seguretat que custodien les instal·lacions eren en alerta màxima per amenaça terrorista. El pa nostre de cada dia. Com a mesura preventiva, no et deixaven passar amb cap motxilla ni bossa de mà, només amb la càmera fotogràfica. Un kamikaze hi hauria pogut entrar fàcilment amb dos cinturons d’explosius creuats al pit i les butxaques plenes de bombes.
Com Mauthausen, Auschwitz no era un camp de concentració pròpiament dit, sinó d’extermini. A tots dos llocs els condemnats arribaven i rebien la seua destinació. Uns s’havien de posar a la cua per ser executats de seguida. Uns altres treballaven cinc o sis mesos fins a esdevenir morts-vivents, sense força a penes per entrar pel seu peu a la darrera dutxa. Un tercer grup era destinat a patir experiments mèdics demencials.
Les filferrades que l’encerclen són més abundants que no a Mauthausen, i se m’antullaren també més consistents i macabres.
Arquitectònicament, els edificis no desentonen uns dels altres. Els seus murs revestits de rajoles cara vista i les finestres enreixades acaben d’harmonitzar tètricament el conjunt. Colònia industrial del genocidi.
Les lliteres, autèntiques o rèpliques, respecten la veritat i són de tres pisos. La comuna: centenars de forats per aponar-se uns al costat dels altres. La privacitat no existia al camp. Qualsevol vestigi d’humanitat era esquarterat, trinxat, calcinat.
Al pati, parasitat d’amenaçants torretes de control, hi trobes el prostíbul, separat uns metres dels altres edificis. Les dones més sofertes i alliberades s’oferien a treballar-hi per salvar del fàstic i de l’oprobi unes altres companyes que no ho haurien pogut resistir.
Cinc cambres de gas que no donaven l’abast i els forns cremant les vint-i-quatre hores del dia. El fum expel·lit per les ximeneies feia tuf de cuir cremat. Entre un episodi i l’altre, l’extracció dels queixals d’or. Escapa a la lògica nazicriminal que no els els arrancaren en viu.
Hi vaig veure la forca on el 16 d’abril de 1947 penjaren el pervers Rudolf Höss, comandant del camp. Vaig alenar pregonament. Justícia poètica, el patíbul és erigit al costat mateix del crematori.
A l’estat espanyol es jutjarà els seus homòlegs, en el millor dels casos, in articulo mortis.
El camp de Birkenau és molt a la vora i hi vam anar a peu. Immens, ocupava més de 150 hectàrees. No hi havia cap edificació prèvia i hi feren centenars de cabanes de fusta per als presoners; n’hi queden una cinquantena. I alguns edificis d’obra per als comandaments i per custodiar-hi material sensible: armes, munició… La porta principal i algunes torres de vigilància eren també d’obra.
Uns metres més enllà de les filferrades que encerclen el camp hi ha boscos esponerosos. Amb un paisatge tan bell, ¿com podien tenir tan negres les entranyes, els fanàtics seguidors del Führer?
El dia que hi vaig anar hi havia un grup de 25 o 30 jueus ortodoxos. Rigorosament de negre, amb barret, barba i trenes, deambulaven pel camp i entraven ara en un barracó, ara en un altre…
No tinc prou elements de judici, però durant els dies que vaig ser a Polònia vaig percebre molt més odi contra els soviètics que no contra els nazis. Hi ha una explicació: la gran majoria dels polonesos vius han patit molt més els estralls econòmics i repressors de la dictadura soviètica que no els deliris criminals d’Adolf Hitler i els seus sequaços. En tot cas, nosaltres no som qui per jutjar-los. Cadascú que carregue amb les seues misèries.
En algunes capitals poloneses vaig presenciar unes marxes neonazis que aborronaven. Així mateix, els meus companys i jo vam ser insultats en més d’un lloc pel fet de ser morens i d’estatura baixa. No ofèn qui vol. Preferisc amidar poc més d’un metre seixanta i ser mitjanament persona, abans que no ser un gran primat com ells. ¡Raça borda: morireu ofegats en la vostra fel!
