El mite de les bragues – Misèries del bloqueig

Què pot fer a hores d’ara una persona intel·ligent i amb estudis a Cuba? Diguem un metge, un enginyer, un llicenciat en humanitats. ¿Què han de fer aquests homes i dones: malviure amb el jornal que puguen obtenir d’un ofici relacionat amb la seua carrera, o buscar-se la vida?

Abans de respondre hi afegiré algunes consideracions. Si un cubà, un santiaguer per exemple, es planta i diu que no vol treballar, i envia la dona a “inventar” pel carrer, és suficient que ella aconseguisca un cuc al dia -80 cèntims d’euro- per guanyar tant com guanyarien tots dos si pencaren vuit o nou hores diàries. Matemàticament: un cuc al dia implica 30 cucs al mes, que multiplicat per 25 fan 750 pesos cubans, és a dir, la suma de dues mensualitats mitjanes. Mentrestant l’estat assistencial procurarà l’educació dels seus fills i la sanitat de tota la família.

Continue amb el supòsit del guany d’un cuc diari. Et prens un mojito amb un cubà o una cubana en qualsevol bar. Poden costar-te entre 10 i 12 cucs. Més tard ell, o ella, hi passarà i l’amo del negoci li donarà la comissió, que de segur que no baixa del 10%. Cuc al cove! Ja tenen el jornal. ¡Qualsevol treballa vuit o nou hores al dia per guanyar la meitat!

Vegem-ne un altre cas. Partirem de la base que cap dels dos membres de la parella no vol doblar el llom. Si tenen la sort de comptar amb parents a l’estranger, i aquests els envien 100 dòlars al mes, poden viure gairebé com a milionaris. La renda en aquest cas seria: 100 per 20 igual a 2.000 pesos cubans. I amb el benifet que amb aquest capital poden accedir a les chópins, que, encara que són teòricament per a estrangers, en la pràctica hi compren els cubans. ¿O és que els turistes van a Cuba per comprar una paella, una safa o un foguer? La nostra parella d’afortunats, a més, podrà adquirir fruita i verdura als mercats agropecuaris dels diumenges, ja que els llauradors tenen dret a quedar-se el 20% de la collita i vendre-la pel seu compte. Aquesta activitat comercial està gravada amb els impostos corresponents.

En el pol oposat, els qui es resignen a viure només del seu salari han de comprar en les cantines, que és el nom que reben les seues botigues. S’accedeix a una quantitat determinada de productes mitjançant les cartilles de racionament i tot sovint hi manquen productes de primera necessitat.

Em sap greu acabar aquestes divagacions referint-me al turisme sexual, però no en tinc un altre remei. Ja se sap que a Cuba –jo diria que com a tot arreu- no guanya més diners el qui més ha estudiat ni el qui treballa en sectors essencials, sinó el qui més s’espavila. La prostitució és un dels exemples més paradigmàtics. Una dona jove, bonica i que sàpia muntar-s’ho de jinetera pot guanyar 100 cucs al dia amb un sol client. Si multipliquem per trenta dies ens ixen 3.000 cucs mensuals, vuit vegades el que guanya un enginyer o un metge en un any! Prompte està dit.

Uns altres treballadors que toquen pela llarga són els qui tenen contacte directe amb els turistes: guies, xofers, empleats d’hotel… El seu jornal no deu ser res de l’altre món, m’imagine, però amb propines i regals es trauen un bon sobresou. Per accedir a aquests oficis calia acomplir dos requisits bàsics: tenir alguna llicenciatura i militar al Partit. Ara l’assumpte s’ha relaxat, diuen.

Es diuen tantes mentides sobre Cuba!