La sorpresa fou que només apareixia enregistrada (i com a social i entre les locals) Cáritas… Doncs bé, aplegaren a un acord i nasqué Alaquàs Solidària. A hores d’ara la gestió dels grups parroquials sí està fent possible que els aliments vagen a on han d’anar i a temps. Tant de bo puguem dir el mateix de les que no estan vinculades a les parròquies…
Un dia, com volia saber en què consistia el tema, que aleshores estava gestant-se, demaní informació al rector de la parròquia en què està la casa on visc. Em comentà obertament el motiu i més coses.
Doncs bé, un any després he pogut vore que estes classes d’iniciatives populars no sols són interessants sinó que són un punt de partida a favor de la idea de germanor i de solidaritat entre les persones. I que hi ha més gent disposada a donar i a compartir el que té i el que és, i que resulta molt important i gratificant. A més, ens fa un pont de plata per a la salut diària i, de pas, fa possible que es reduïsquen les despeses en medicaments o en sessions d’ajuda psicològica o psiquiàtrica, ja que la persona que participa se sent reforçada per la idea que no viu en una illa i sense pare ni mare com deia la meua àvia quan ja tenia més de 82 anys…
Conec persones que participen en estes iniciatives populars i que, indistintament de les rabietes que puguen prendre algunes persones avesades a la cultura del “señorito” i a l’obediència cega en el món laboral quan les presencien en el carrer (com ocorregué ahir, 30 d’abril), estan obertes a la cooperació, a la solidaritat entre les persones i els pobles, a la fraternitat, a les persones per damunt dels símbols i dels exèrcits, etc. Experimenten que col·laborant en causes així podem fer un món més meravellós, més humà i més alegre.
U dels mites que ahir no vaig compartir amb un amic que el vaig vore abans d’una concentració a favor dels treballadors en “la Plaça” (Alaquàs) fou el que la creativitat pot portar a l’oportunisme. Cada dia hi ha més informació que ens diu que la creativitat es veu reforçada per l’esperit de grup i per l’organització oberta de l’entitat o de l’associació o colla. Ixen més idees en grup que per lliure. A més, la creativitat va unida a l’optimisme, al joc, a l’alegria. En acabant, com que ja havia acabat jo la sessió d’anglés de la setmana, vaig compartir un moment amb treballadors i persones que es volien manifestar de manera pacífica. (No tenia coneixement de la celebració fins que no comencí a parlar amb l’amic, abans de la sessió) I, una miqueta nerviós, perquè no estava en el meu ambient més còmode, comencí a llegir uns comentaris que em feu un psicòleg que també fa de rector: que segons fonts eclesials s’estime que un 40% (o més) de la població local tinga apatia, crec que és per a reflexionar un poc. De fet, una dona molt pròxima a mi (i que també estava en aquella concentració), en veu lleugerament baixa, digué: “Eso es verdad…”.
La gent que hi havia, no més d’unes vint persones, tenia majoritàriament entre uns 40 i 60 anys. No sé l’edat que tenia un jove que venia de l’oficina del Servef que hi ha en la plaça, però viu un home d’uns 35 anys, potser u dels més jóvens. Ara bé, ¿i els jóvens entre els 16 anys i els 25 anys?
Eixos jóvens nasqueren en un moment en què les escoles de Magisteri havien retirat l’especialitat Humanes (quan comencí en 1991 la de València era l’última, segons ens comentaven).
En determinades ocasions, amb converses amb Pere Riutort o amb persones que tenien algun mestre més o menys liberal en la família, he pogut oir: “Mira, si això ha servit per a fer-nos més humans, potser haja valgut la pena”. I és que els colps durs, amics i amigues, a més de posar-nos a prova, són una bellíssima oportunitat per a viure d’una manera ben diferent i més humana de com vivíem abans. Hi ha qui està aprofitant estes experiències inesperades per a canviar els seus valors, per a estimar més la vida, per a pensar més en els altres i per a no mirar-se el melic. La intuïció, per mitjà del món de la roba, em diu que hi ha res que està movent-se i que estem millorant. Escric sobre la roba perquè persones vinculades a este món (xicotets comerciants) m’han comentat que en moments de major gosadia, també s’ha reflectit en la roba, amb major colorit i vivacitat.
I qui superarà millor estes proves serà qui s’alie amb les persones amb esperança, eixes que són com un cul de mal seient, que sempre tenen alguna cosa que els motiva a viure i, per descomptat, actuen per un món més humà. En conec, com més persones en coneixen. I això és bo, bon senyal. No se’n veuen com si foren hàmsters, però ara en som més…
Finalment propose que els alumnes i els mestres escriguen alguna llista de persones amb esperança que formen part de la seua vida… Descobrirem quantes treballen de manera solidària i als altres, crec que millor si els deixem que aprenguen per ells mateixos. Ara bé, els podríem contar a tots un conte amb personatges que passen a adoptar una posició cooperadora i optimista. ¿Per què no? O narrar la proposta que feu Gandhi dins del partit i que acabà generant l’estratègia que portaria a la independència de l’Índia: l’ahimsa, traduïda quasi sempre per “no-violència”. Aquell acte figura en un apartat de la seua autobiografia i és un exemple de com la confiança en noves idees pot portar a fets inesperats i positius.
Ànims i avant.
