Igualment, durant molt de temps vaig viatjar amb la família per Catalunya, sobretot en estiu i m’he trobat amb una realitat ben distinta. Xicles Barça, però també una manera diferent de vore la terra i de presentar-la al foraster. Així, en 1987 ens preguntaren en Barcelona (als meus pares i a mi) si érem lleidatans, pel parlar. “Ah, doncs no passa res, com si foren catalans” i ens apuntaren en una fitxa en l’apartat “Catalunya” i no en el de “La resta”, com si fórem catalans. La sort era que no teníem prejudicis. M’he sentit molt ben acollit allà a on he viatjat i, ací tracte d’acollir igualment al foraster, a més de preguntar-li més d’una volta sobre la forma de viure de la terra d’origen.
Durant anys i anys hem hagut de vore llibres per a xiquets o jóvens que no estaven escrits per valencians, com també vocabularis amb formes i paraules que no ens eren corrents, i això també ho hem vist en les escoles. A finals dels noranta eixiren publicacions molt interessants i valencianes que han ajudat a canviar el panorama escolar, encara que fa falta més.
No hi ha dubte que l’aportació de l’església valenciana, clau, no ha sigut igual i que l’essencialisme català ha fet de “centralisme” (des de Barcelona, sobretot, on estava el poder) i això no s’ha de passar per alt, però tampoc refregar la merda, parlant clar i ras, allò que Katherine Mansfield deia “rebolcar-se en el passat”.
No sóc seguidor de Raimon (i sí un amant de la música oral), però em sembla una persona amb dos dits de coneixement i prou flexible com per a fer unes declaracions que no tenen per què coincidir ni tan sols amb la majoria. Sóc excèntric i respecte punts de vista com eixe. ¡Només faltaria això!
Ara bé, l’AVL també em sembla un muntatge (en certs aspectes, per exemple, el de buscar un suport de tots sempre que siga possible o el seu posicionament respecte a la litúrgia, quan ja tenim el Llibre del Poble de Déu o la seua vinculació als vents polítics de cada moment, tenint present el text de l’Estatut d’Autonomia que tenim a hores d’ara). I m’alie amb escriptors de ment oberta i positiu com Albert Nualart (col·laborador habitual del diari Ara), qui em sembla un tio collonut i que farà escola de persones lliures, ja que no creu ni potencia la rectitud dels diccionaris que ja existixen o que les persones no puguen fer la llengua, fins i tot quan una forma està ja en la boca de la gent i només pareix que falte una mena de vist-i-plau acadèmic… si és que creiem més en l’autoritat que en la nostra capacitat creativa (que no és el meu cas). I també faig costat als mestres que promouen la germanor i el respecte a la pluralitat.
Als meus alumnes tracte d’exposar-los les coses des d’espectres diferents, si pot ser més de dos, i animar-los a ser lliures i cooperadors, solidaris amb els dèbils que no pretenen aprofitar-se de la bona voluntat de més d’u i a viure com més els agrade i sense fer mal al proïsme. I tot, contant-los part de la meua vida i, així, diluint les relacions sense caure en les batalletes de l’avi. Els done carta blanca per a ser com més els agrade i per a exposar els seus punts de vista, fins i tot quan siguen ben distints als meus. Alguns ja saben que he estat en Terres de l’Ebre i que he escoltat a cantants d’allí i que ens podem entendre molt bé. També han vist vídeos amb persones d’Ontinyent ballant i els comprenen. Per tant, ¿tant costa comprendre que una persona puga pensar diferent i, al mateix temps, estiga oberta a la celebració pacífica d’un referèndum per a vore què pensa la gent? No crec que això siga pecat, amics.
Josep Lluís Bausset i Raimon
Continuant amb el tema de fer cultura, diré que he viatjat molt per Espanya (només no he estat en Astúries, País Basc, La Rioja, Extremadura i les illes o els territoris africans) i he viscut realitats molt diferents. Quan eixia del País Valencià, com quan se n’anaven els meus familiars, parlava amb gent de la zona que visitàvem o tractava de comprar la premsa i algun detall musical, amb el desig i la intenció de conéixer part de la cultura de la terra que m’acollia i de gaudir de la visita.
També direm que, pel que fa al País Valencià (i vist des dels ulls d’un habitant de fora), em cridà l’atenció un comentari que feu un històric president de l’Institut d’Estudis Catalans a finals dels noranta, en una entrevista del diari “El Punt”. Deia que en Catalunya seria impensable una vitalitat com la valenciana sense el suport institucional… ¿Serà que el fet de viure tres cultures en el mateix territori (l’aragonesa, la musulmana -amb diferència, molt important durant segles- i la d’origen català) en l’històric Regne de València, contribuí, a la llarga, a crear una idiosincràsia més tolerant, tot i que en temps del rei Ferran II es tractava d’una societat a l’estil de la britànica, amb institucions en funció de la cultura i amb el rei com a figura de desempat puntual? Açò ho vaig llegir fa quasi vint anys en un llibre en valencià normatiu escrit per un historiador anglosaxó.
Finalment, ací no trobe la premsa o les institucions promovent el record de com s’organitzaven els exèrcits a primeries del segle XVIII, abans de la batalla d’Almansa i sí, per exemple, en el diari Ara, respecte al 1714. Podem fer una història més humanista i menys patriòtica, encara que això de patriòtica a més d’u li fastidie llegir-ho ací… i vullga dir que el nacionalisme és bo… ¿Falta més història en les escoles, però d’obertura? L’humanisme inclou les persones i els grups minoritzats i ens recorda el poder de l’amor com a instrument de convivència i, fins i tot,de prosperitat econòmica i de millora en el pensament (idees noves i constructives), en la paraula (les relacions humanes) i en l’acció (l’aplicació). En el fons, persones com Raimon potencien una societat no bancària (amb alçadors), més diluïda, de convivència i integració. I això em sembla bo, positiu.
