Fa uns dies comencí a vore un vídeo d’Internet sobre biodansa i m’agradà vinga: youtube.com. Dura un poc més de cinc minuts i n’aprenguí molt:
- Si done, rep.
- Si em moc, l’altre també es mou.
- Si somrisc, l’altre també.
- Si actue amb llibertat, el meu company també.
Podria afegir que si en l’espai on em moc en la meua vida privada, com ara, quan ensenye de manera lliure i gratuïta, cree un ambient lliure de condicionaments, tinc moltíssimes possibilitats de rebre molt més que una visita: amor. I l’amor, amics i amigues de La Veu del País Valencià no es compra. És una cosa de compartir, de crear, de construir, d’edificar, d’imaginar, de deixar volar, de viatjar pel món amb bons ulls, de trobar un temps per a mi després de fer-ho amb els altres que m’ha paregut ideal o convenient compartir un temps de la meua vida i des de l’ús de la meua llibertat incondicional. Una vegada demaní ajuda a un alumne i la tinguí. Simplement li demanava una abraçada d’ós i en acabant li contí unes coses molt curioses per a que comprenguera aquella demanda. Potser menys de 12 hores després havia deixat de tindre seca la pell de l’esquena…
¿Vull canviar el sistema educatiu? No, simplement que els alumnes s’ho passen bé i que se senten com si estigueren en sa casa. No posem principis ni normes morals ni allò dels consells. Simplement els deixe fluir, traure tot el que tenen de dins i que trien compartir. I és en eixos instants, els de l’acte de donar i rebre, quan té lloc una espècie de ball entre els dos elements: el meu i el de l’altre. I en tots els sentits.
Així, quan jo parle, tracte d’escoltar. I ells fan el mateix. Hi ha una confiança vivencial, lliure de pactes tipus prostitució o amb diners pel mig i un acord amb signatura. Un cas real és el que descriu Iñaki Anasagasti en una de les seues obres, quan explica com fou la visita a Madrid (1996) amb la intenció d’arribar a un acord amb el PP. El president de govern posà la mà damunt dels papers que havien portat els bascos i digué que no calia llegir més. Amb humor, el nacionalista basc parlà en el seu llibre sobre les arrels basques d’Aznar. I quan els nacionalistes de CiU preguntaven als bascos per què se n’anaven a Madrid, ells els deien que no els importava fer-ho.
No m’importaria, en eixe sentit, que la llengua catalana no comptara amb cap acadèmia o institut regulador de les normes, sobretot perquè la pràctica amb l’ús de l’article lo (lo millor, lo que més m’agrada…) ens mostra que està molt politiquejada i que els mateixos que proposen alguns canvis o ens parlen del valencià de tota la vida, fins i tot mitjançant obres editades per l’AVL, després empren el pas negatiu, inexistent (almenys atenent als meus coneixements actuals) a nivell valencià. Crec que es tracta de qüestió de modes, de fer allò políticament correcte i, en eixos casos, com diu l’escriptora valenciana de Borriana “IMpolíticamente incorrecta” (sic), Rosetta Forner, per mitjà de la qual he aprés molt, una cosa molt bona és no mirar-los ni per damunt del muscle ni amb el cap abaixat, ja que se’ns cauria la corona. No sóc monàrquic, però els símbols els tenim ahí, i ser nosaltres els reis de la nostra vida, els creadors del nostre destí, és una cosa molt agradable. I, en eixe sentit, el de ser amos del nostre destí, agraïsc la política liberal de la web.
Esta web és u dels pocs mitjans que conec ara (o que he conegut) que dona carta blanca a qualsevol manifestació lliure dels seus opinadors i que no té filtres de cap mena. Simplement acceptes una cosa tan simple com una foto i una xicoteta descripció voluntària de cara al públic: ni currículums ni punyetes amb salmorra. Això, estimat lector (home o dona) afavorix eixe donar i rebre amb què iniciava este escrit. I, a més, fa que la contribució i la recepció siga contínua…
Finalment, crec que ara que la societat està més diversificada i que la fonètica està més consolidada, ja que hem passat més d’una generació ensenyant valencià escrit i, a diferència de l’anglés, no tenim tanta necessitat de deletrejar, crec que hi ha un pas següent que no està en les meues mans, sinó en les de les persones vinculades a la política i implicades en els interessos de l’AVL, l’IEC i companyia: permetre la introducció del “lo” i altres coses que, quan navegues per Internet (i m’agrada molt), ho descobrixes… en l’ús popular. Potser així els estudiants i la comunitat de parlants valencianoparlants (i la castellanoparlant) valore més la llengua que empra (o que estudia per motius legals) i comence a assistir més a accions a favor d’una major projecció del valencià.
Mentrestant, amics, jo els tracte d’ensenyar això i més als alumnes: no se m’ocorre no ensenyar-los les cartes multicolors amb què juguem en el dia a dia. Recordem que amb cartes no sols podem jugar a la brisca…
Una abraçada a tots.
