El procés d’independència escocès sembla que va endavant i, a dia de hui, representa la gran esperança de les nacions sense estat, no només de la Unió Europea sinó d’arreu del planeta. Flandes, Catalunya i País Basc miren fixament aquest procés i esperen que el referèndum dels escocesos cree un precedent que els facilite i els marque el camí a seguir.
Quebec ja va celebrar dues consultes vinculants al 1980 i al 1995, les dues amb victòria del NO per la mínima (SÍ 49,42% / NO 50,58%).
Però tot és diferent a Escòcia. Les diferències amb altres moviments independentistes o secessionistes són abismals. Per començar no existeix cap conflicte lingüístic, l’escocès gaèlic el parlen un simbòlic 1,2% de la població escocesa i des del 1991 han perdut 7300 parlants (l’11%, o siga, moltíssim) tot i els esforços de l’Administració per mantindre’l i promoure’l. Per tant, l’anglès és l’idioma comú i vertebrador a un costat i l’altre del mur d’Adrià, al contrari que a Flandes, Catalunya o País Basc, on pateixen un procés de substitució lingüística i estan lluny d’implementar la tan desitjada normalitat.
Però el més sorprenent és que tampoc hi ha un conflicte identitari. Des que es va promulgar el Tractat d’Unió al 1707 (quin any!) tots són britànics, han lluitat moltes guerres junts, sobretot les dues Mundials, fins al punt que molts partidaris de la independència voldrien mantenir la Reina d’Anglaterra com a cap simbòlic del nou país. També es parla molt de mantenir la lliura esterlina com a divisa (encara que per motius exclusivament econòmics) a canvi de cedir quotes de sobirania financera a Londres. Totes les parts reconeixen que, culturalment, tenen moltes més coses que els uneixen que els separen.
Aleshores, si no tenen cap conflicte ni cap problema de convivència amb els seus veïns: per què aquesta ferma voluntat del poble escocès de separar-se dels anglesos? La voluntat rau en el malestar acumulat en els darrers 35 anys amb les polítiques ultracapitalistes perpetrades per Londres i unes mesures que va iniciar ‘Maggie’ Thatcher, però que Tony Blair, Gordon Brown i ara David Cameron no han fet més que accelerar i empitjorar. La destrucció de l’estat del benestar (The Welfare State), la reducció de l’estat social i protector en el qual han cregut sempre els escocesos, molt allunyats de la City, dels moviments financers i borsaris de Londres i de la ‘austerity’ que ha recorregut Europa com la pesta, tot plegat ha tornat a fer estralls a ciutats com Glasgow, com ja va passar als negres anys 80 (gràficament descrit a Trainspotting).
El proper dia 18 de setembre, 4,1 milions d’escocesos estan cridats a expressar la seua voluntat o no de convertir-se en un estat plenament sobirà i respondran a aquesta pregunta:
‘Should Scotland be an independent country?’ Yes/No.
‘Hauria de ser Escòcia un país independent? Sí/No.
Una pregunta ben senzilla a diferència del sudoku català, per exemple.
Les enquestes d’intenció de vot han anat variant molt des del gener, si bé és cert que en cap moment el SÍ ha encapçalat cap sondeig. Aquesta és la situació a dia 1 de maig:
NO: 51%
SÍ: 37%
Indecís: 12%
Passe el que passe, moltes coses hauríem d’aprendre de tot el civisme i naturalitat que ha envoltat, de moment, tot el procés, sobretot per part del govern conservador de Cameron, perquè el Regne Unit s’arrisca a perdre un terç del seu territori i una desena part de la seua població. Per tant, és com a mínim curiós llegir articles i comentaris als diaris digitals britànics en què els anglesos animen els dubitatius escocesos a votar sí a la independència. Acabes tenint la temptació d’imaginar: com seria viure en un país realment desenvolupat?
