-Senyors, hem arribat a una situació en la qual pràcticament tots els adults tenen automòbil, alguns fins i tot més d’un -exposà el vicepresident-, de manera que el mercat s’aproxima a la saturació i les nostres vendes ja no creixen com abans.
-Humm, podem redissenyar els cotxes perquè duren menys, així els compradors hauran de canviar-los abans i augmentaran de nou les vendes -suggerí l’enginyer en cap.
-No, la vida mitjana dels vehicles l’hem reduït ja bastant i no convé reduir-la més perquè les associacions de consumidors podrien tirar-se’ns damunt -objectà el cap de relacions públiques.
-Doncs fem més publicitat! La gent compra no per necessitat sinó induïda per la nostra publicitat i per tant si fem més campanyes aconseguirem nous compradors -proposà el cap de publicitat, acostant com sempre la brasa a la seua sardina.
-El problema és que ja quasi no queden nous compradors -respongué, afligit, el vicepresident-. A partir d’ara no serà suficient amb canviar el nom del model i anunciar-ho a bombo i platerets.
-Senyors, porte dies donant-li voltes a aquest desagradable assumpte -digué el president- i crec que tinc la solució: Hem de fabricar un vehicle absolutament nou, un que ningú haja dissenyat encara, el millor de tots, el vehicle ideal! I amb tan gran novetat, sens dubte tornaran a augmentar les nostres vendes.
-Ben pensat, senyor president! -el felicitaren els altres, alçant i abaixant repetidament el cap.
-Gràcies, gràcies, però em temo que no resultarà gens fàcil perquè tots nosaltres estem condicionats pels models tradicionals -comentà pensatiu-. Haurem de partir de zero i buscar el dissenyador fora de la companyia, fins i tot fora de la pròpia indústria!
Així ho feren i en pocs dies, gràcies a les excel·lents relacions que mantenien amb les universitats politècniques, pogueren localitzar una dotzena d’enginyers recentment titulats amb els millors expedients. I assessorat per altres tres directius el president trià el més excel·lent de tots ells, un jove anomenat Otto Freeman. Immediatament concertaren l’entrevista amb ell.
El sorprés enginyer novell acudí a la seu de la companyia i, després de les presentacions protocol·làries, el cap de recursos humans li va fer una entrevista ràpida, que Otto respongué amb molt de coneixement i a gust de tots. A continuació el vicepresident li explicà el que volien:
-Hem de produir un model completament nou, el vehicle ideal, el millor adaptat a les necessitats dels nostres clients. I volem que el dissenye vosté.
-Oh, vaja! Els agraïsc molt la confiança, però no sé si seré capaç…
-Nosaltres creiem que pot fer-ho i volem que es dedique exclusivament a aquest projecte. Ací està el contracte i el xec que li oferim ara, quan acabe el treball rebrà un altre doble i a més a més podrà ingressar en la companyia, en un lloc adequat i amb un sou immillorable.
Otto mirà el xec i obrí els ulls en veure tants zeros junts. Mai s’havia imaginat que anaven a pagar-li tant…
-Sabem que ho aconseguirà -digué l’enginyer en cap-, i ja li hem preparat un despatx al nostre departament, on podrà utilitzar la base de dades, els programes informàtics, el laboratori virtual i qualsevol cosa que necessite.
-Ah, doncs gràcies una altra vegada! Però si el que vostés volen és un model original hauria de treballar en el meu propi estudi, on ningú pot influir-me. El que sí necessitaria és tindre accés lliure a la seua base de dades i al laboratori virtual.
-D’acord! -digué el president abans que l’enginyer en cap protestara-. Entenent, és clar, que vosté guardarà el secret professional i que en acabar ens lliurarà, juntament amb el disseny, tota la informació que haja obtingut de la companyia.
-Clar, per descomptat! -exclamà el jove i, sense més dilació, signà el contracte.
Aquella mateixa vesprada, en acabar de menjar, Otto agafà la seua carpeta i se n’anà al parc proper, que era com el seu segon estudi. Allí, passejant entre els roures, començà a cavil·lar sobre el projecte i quan es cansà d’imaginar vehicles fantàstics es plantejà per on començar el treball. Després de descartar diverses possibilitats, decidí fer-ho com si haguera d’estudiar una nou, de fora cap a dins.
I començà doncs per la primera corfa, la carrosseria, que havia de ser molt aerodinàmica per a reduir significativament la fricció amb l’aire. Així investigà els perfils dels avions i a partir d’ells dissenyà fins a l’últim detall. En concloure, amb el programa de simulació de la companyia calculà el coeficient de fregament i veié que resultava una mica millor que el dels automòbils actuals.
Després passà al xassís, la corfa interior, i quan ho pensà detingudament optà per utilitzar materials lleugers i fàcils de reciclar. Triats aquests, es posà a dibuixar i durant dies estigué provant en el laboratori virtual i corregint, fins que obtingué finalment una estructura de màxima força i mínim pes, prou semblant als convencionals.
Sense desanimar-se’n abordà el capítol del motor, la part principal de la nou, recordant el que havia aprés al Politècnic: els motors d’explosió tenen un rendiment pobre, al voltant del 20%, la qual cosa implica que aproximadament el 80% de l’energia del combustible es perd en forma de calor…
-Mmmm, heus ací un apartat molt millorable -va murmurar ell.
Recordà també i actualitzà els seus coneixements sobre les cèl·lules electroquímiques, que són capaces de transformar l’energia del combustible en electricitat amb un rendiment que frega el 40%. Infatigable, recopilà megagigues d’informació, l’avaluà, seleccionà la més innovadora, li afegí alguna millora i aconseguí una cèl·lula potent, lleugera i barata. Després l’adaptà per a funcionar directament amb alcohol metílic, una substància més segura i còmoda d’utilitzar que el perillós hidrogen. Per últim, la combinà amb un motor elèctric variable i superà així tots els prototips existents.
Com el pes del vehicle s’havia reduït bastant, Otto pogué estrényer les rodes per a disminuir la seua resistència al moviment, sense perdre la necessària adherència a l’asfalt. Amb l’ordinador dibuixà els nous gravats i conforme els provava en el banc de proves virtual anà corregint-los fins a aconseguir unes rodes fortes, segures i eficaces.
En les setmanes següents ideà uns frens elèctrics que en volta de dissipar l’energia del frenat l’emmagatzemaven, simplificà la transmissió i les marxes, i articulà els seients ergonòmics perquè pogueren estendre’s formant una espècie de llitera.
Quan completà el disseny, el jove enginyer estava esgotat però content perquè el seu vehicle tenia una estètica digna de l’era espacial i un consum de 2’4 litres de combustible per cada 100 Km recorreguts, un model realment adequat per a l’època sense petroli que es veia vindre.
No obstant açò abans de lliurar el projecte, Otto decidí revisar-lo a fons i caminant pensatiu se n’anà al parc amb la seua inseparable carpeta i l’ordinador portàtil. Assegut sota un faig centenari es ficà a repassar totes les dades que havia reunit, des del mateix principi.
I prompte descobrí una cosa important que se li havia passat per alt: el nombre mitjà d’ocupants per vehicle és 1’2… 1’2, llegí i rellegí diverses vegades. Alarmat, revisà minuciosament la resta de dades i trobà altres dues en les quals tampoc havia reparat: la gran majoria de desplaçaments són curts, ja que es realitzen dins la pròpia ciutat o entre ciutats veïnes, i en ells les velocitats mitjanes oscil·len al voltant dels 20 Km/h…
-Ai, açò ho canvia tot, i precisament ara que havia acabat! -exclamà Otto pensatiu.
Amb la nova informació per davant, el jove enginyer es proposà corregir, un per un, tots els apartats del projecte. I es submergí de nou en el projecte, seguint els mateixos passos que abans.
Primer minimitzà el xassís, després ajustà bé l’esvelta carrosseria i com el conjunt pesava menys que abans se li ocorregué que podia eliminar una de les rodes davanteres. Les proves virtuals confirmaren la validesa del canvi i avaluaren el consum mitjà en 1’2 litres d’alcohol per cada 100 Km.
Otto quedà encantat i ja anava a deixar aquest capítol quan imaginà una altra innovació, encara més audaç, que també es demostrà encertada en calcular el rendiment i avaluar l’ergonomia. I tornà a optimitzar-ho tot: xassís, transmissió, marxes, direcció, frens, seient, …, de manera que el seu disseny cada vegada era millor i s’assemblava menys als automòbils convencionals.
En completar la revisió, el resultat conjunt fou extraordinari i el banc de proves calculà que el seu prodigiós vehicle quasi no consumia energia. A més resolia pràcticament tots els problemes de contaminació, aparcament, embussos, accidents i resultava molt més econòmic de fabricar i mantenir.
Ara sí que estava satisfet el jove enginyer, pesava algun quilo menys que quan acceptà el treball però definitivament havia aconseguit dissenyar el vehicle ideal. I ja s’imaginava, amb orgull d’inventor, que el seu vehicle anava a canviar radicalment el transport en les ciutats.
Així doncs, el dia acordat acudí puntual a la cita en la seu de la gran companyia, tot carregat de papers i pendrives. El president i els directius ja estaven esperant-lo i el reberen expectants, llavors Otto passà directament a ensenyar-los els càlculs sobre el rendiment del seu vehicle. Els directius es quedaren bocabadats, muts, de la sorpresa, perquè allò era molt millor del que esperaven, superava tots els prototips experimentals, d’ells i de la competència, cap model podria competir amb aquell…
Llavors els directius felicitaren efusivamente el president per haver tingut la feliç iniciativa i ja es fregaven les mans, pensant en els grans beneficis que anaven a obtindre, quan el jove els mostrà els plànols definitius. En veure’ls, el somriure se’ls va gelar als llavis.
-Però… però… açò què és? -balbotejà el president.
-És… és una espècie de bicicleta! -exclamà, indignat, el vicepresident.
I Otto la reconegué en aquell mateix instant. Tan concentrat havia estat en el projecte que fins ara no s’havia adonat que el vehicle òptim era realment una bicicleta, una bicicleta molt moderna i de disseny futurista però una bicicleta al cap i a la fi.
Els directius es sentiren decebuts, frustrats, perquè aquest no podia ser el seu vehicle ideal, no anaven a posar-se ara a fabricar bicicletes! Així que decidiren resoldre ràpidament l’assumpte i li lliuraren a Otto el xec promés a canvi de tots els drets sobre el disseny, amb la condició que no contara a ningú res de l’ocorregut. Perplex com estava, el jove atorgà i signà els papers que li ficaren al davant.
Sis mesos després la companyia presentà el seu nou model d’automòbil. La potent campanya publicitària, dirigida sobretot als més joves, insistia especialment en l’original i suggestiva novetat que aportava el nou vehicle: uns seients articulats i ergonòmics, fàcilment convertibles en lliteres… I les vendes tornaren a créixer com abans, almenys durant una altra temporada.
