Abans fins i tot de les primeres civilitzacions, fa més de 8.000 anys, els nostres avantpassats ja escrutaven els cels per a conèixer el canvi de les estacions perquè aquestes condicionaven les migracions dels animals que caçaven i els fruits que recol·lectaven, dels quals depenia la seua supervivència. Els dies clau per a separar les estacions i marcar el transcurs del cicle anual són quatre: el solstici d’hivern (dia més curt i nit més llarga), l’equinocci de primavera (dia d’igual durada que la nit), el solstici d’estiu (dia més llarg i nit més curta) i l’equinocci de tardor (nit igual que el dia); lògicament, en l’hemisferi sud van a l’inrevés. Per açò totes les cultures antigues organitzaven celebracions al voltant d’eixos quatre dies i en el cas del solstici d’hivern eren festes de renovació i renaixement, amb reunions i rituals per a propiciar el retorn del temps càlid, abundant en aliments.
Però per poder determinar amb certesa els solsticis i equinoccis hagueren de realitzar incomptables observacions i mesurar amb precisió la durada real de l’any, un problema complicat perquè antigament no hi havien rellotges fins i el temps que tarda la Terra en donar una volta completa al voltant del Sol no és un múltiple exacte del temps que tarda en donar una volta sobre si mateixa. Hui sabem que l’any equival a 365’242189 dies.
Eixa manca de correlació exacta entre el temps de translació i el de rotació ha provocat nombrosos i inevitables errors. Així, per exemple, a l’antiga Roma tenien un calendari lunar i els dotze mesos començaven amb la Lluna nova, de manera que no quadraven amb la durada real de l’any i com les estacions es desfasaven moltíssim havien d’afegir un nou mes de quan en quan; tot açò provocava certa confusió i els pontífexs, que eren els qui s’encarregaven del calendari, aprofitaven per a allargar el seu mandat i privilegis. Per cert que la paraula calendari procedeix del calendae llatí, que era el primer dia de cada mes.
Per a evitar aquell desordre i la corrupció que generava, Julio César va implantar l’any -46 el calendari julià, que fou elaborat per l’astrònom Sosígenes d’Alexandria. El solstici d’hivern es va fixar el 25 de desembre perquè durant aquells dies se celebraven les Saturnals romanes i culminaven el 25 amb el naixement del Sol Invictus. Eixe mateix dia és el que adoptaren, segles després, els cristians per a fixar el naixement del seu mesies.
En aquell calendari introduïren ja l’any bixest, amb un dia més cada quatre anys, la qual cosa millorava molt la mesura del cicle anual, però la durada de l’any tampoc és exactament de 365’25 dies i cap al Renaixement s’acumulava una diferència de 10 dies en les dates clau respecte a les fites astronòmiques, de manera que Clavius, Lilio i altres astrònoms elaboraren el calendari gregorià, que fou promulgat pel papa Gregorio XIII en 1582. I del 4 d’octubre del calendari julià passaren al 15 d’octubre del calendari gregorià, amb greu disgust dels poc versats en Astronomia, els qui van creure que els havien furtat aquells deu dies de les seues vides…
Amb el modern calendari es consideren ja les fraccions menors de la resta anual i el desfasament s’ha reduït a un dia cada 3000 anys, un error insignificant. Encara que el solstici d’hivern ja no cau ara en el 25 de desembre sinó dos o tres dies abans.
Com sabem, el calendari gregorià utilitza com a origen per a comptar els anys el naixement de Jesús i aquesta data la fixaren els cristians cinc segles després del succés, amb tan escassa precisió que s’equivocaren en alguns anys, error que va posar de manifest l’astrònom Kepler en el XVII, de forma que Crist va nàixer l’any 4 abans del naixement de Crist…
Per cert que encara existeixen altres calendaris de tradicions diferents, com el xinès antic, que pren com a origen el mític emperador Huangdi i va ja per l’any 4651. O l’àrab, que parteix de l’hègira del seu profeta Mahoma i va hui pel 1435.
En fi, bon solstici d’hivern i que la propera translació al voltant del Sol siga molt més ecològica, ètica i saludable!
