Un monstre que ha arrelat entre les sectes més extremistes de l’Islam i cataliza l’odi que Occident ha generat durant dècades en els països àrabs en dibuixar unes fronteres nacionals artificials i en imposar allí un estat tan expansionista i agressiu com Israel. Per açò rep el suport dels fonamentalistes islàmics i el de molts marginats d’origen àrab que malviuen als països occidentals, atraient així milers de joves tan obnubilats i desesperats que són capaços d’assassinar a d’altres i a ells mateixos, quelcom increïble en ple segle XXI.
El brou de cultiu és, doncs, el fanatisme religiós musulmà, la marginació social i l’imperialisme occidental, però per si solament no hauria originat una cosa tan monstruosa; almenys no tan ràpidament ni amb la força que té ara ja que en pocs anys s’ha estès per diversos països, dominant àmplies zones i estenent les seues xarxes fins i tot per Europa. La qüestió clau és qui ha creat i alimenta el monstre?
Per a cercar els seus orígens cal retrocedir fins a la guerra d’Afganistan. Segons afirmen experts en geopolítica com el coronel Pedro Baños, excap de Contrainteligència i Seguretat del Cos de l’Exèrcit Europeu, per tant gens sospitós d’esquerranisme, foren la CIA nord-americana, el MI6 anglès, l’ISI pakistanés i la Mukhabarat saudita els qui crearen, finançaren i armaren en els anys 80 un grup d’extremistes islàmics que arribà a reunir 50.000 mujahidins per a fer la guerra contra el govern afganés, que tenia el suport de les tropes soviètiques; a partir d’ells es va crear Al-Qaeda. Quan acabà la guerra d’Afganistan i els soviètics es retiraren, els mujahidins prengueren el poder i instauraren una dictadura islàmica amb armes modernes i lleis medievals; després es projectaren cap a d’altres països i intensificaren els atemptats sanguinaris, sobretot després de la dissolució de la Unió Soviètica i el Pacte de Varsòvia, en 1991, quan l’OTAN es va quedar òrfena d’enemics…
Tot açò dels serveis secrets i les clavegueres dels Estats sona a novel·la negra i als qui vivim en un país amb relativa llibertat i benestar d’entrada ens sembla fantasiós, de pel·lícula, una cosa que correspondria al segle passat, no a l’actualitat. Però també ens sembla irreal que es bombardegen i arrasen ciutats o que s’executen atroçment persones com nosaltres, fins i tot xiquets, crueltat infinita, i no obstant açò són fets reals i actuals que es poden vore en youtube, encara que alguns no ens atrevim ni a mirar tan horribles imatges. Desgraciadament, els morts i les ciutats devastades són el pa de cada dia en molts països àrabs o africans, tan reals com el treball brut i ocult dels Estats i les grans corporacions.
El clímax de violència gihadista arribà en 2001 quan membres d’Al-Qaeda enfonsaren les torres bessones de Nova York provocant més de 2000 morts. Açò augmentà notablement les tensions internacionals i en 2003 els USA i la coalició internacional aliada decidiren envair l’Iraq, encara que aquest país no tenia res a veure amb Al-Qaeda; l’excusa oficial foren les armes de destrucció massiva que segons digueren emmagatzemava l’Iraq, una mentida criminal que segueix impune avui malgrat el milió de víctimes que va provocar la invasió i posterior guerra civil, i malgrat haver originat les posteriors massacres perpetrades a Madrid el 2004 i a Londres el 2005.
Després sorgiren les primaveres àrabs, que començaren el 2010 en el Sahara Occidental i Tunísia, passant després a Egipte, Líbia i Síria, protestes ciutadanes pacífiques que reclamaven democràcia en aquells països i que foren infiltrades i rebentades pels integristes islàmics, que novament foren recolzats pels països occidentals, desembocant al final en colps d’estat i noves guerres. Les actuacions incendiàries d’Occident han provocat tantes víctimes i refugiats que han deixat aquells països pitjor inclús que quan estaven sota els règims dictatorials.
Així doncs, el monstre domina les zones petrolíferes de l’Iraq i Síria, i es calcula que venen al voltant de 2 milions de barrils cada dia, amb la qual cosa obtenen uns 50 milions de $ diaris, de manera que poden pagar bons sous als seus combatents, mercenaris en realitat, un important factor de reclutament. Amb eixos milions no els resulta difícil obtenir armes, potser de les mateixes companyies que els compren a baix preu el petroli, amb la qual cosa aquestes incrementen encara més els seus beneficis i fan un negoci redó, sense importar-los que muiren xiquets, dones i civils innocents. Quines són aquestes companyies petrolieres? Oficialment no se sap però oficiosament se suposa que són les que operen a la zona, sobretot nord-americanes i europees.
Els governs nord-americà, saudita, alguns europeus, etc., han subministrat armes als rebels sirians que al final han acabat en mans de l’EIIL i unes altres les han enxampat en el seu avanç. D’altra banda aquests fanàtics, a més de dinamitar els monuments històrics, també trafiquen amb antiguitats i restes arqueològiques, han desvalisat els bancs de les ciutats que envaïren i cobren impostos especials als pobladors dels seus dominis, de forma que disposen encara de més milions dels que els aporta el petroli.
En eixes condicions bombardejar les ciutats que dominen, plenes de civils desarmats i sovint esclavitzats o assassinats per ells, no servirà més que per a sacrificar més innocents i donar-los publicitat als gihadistes, una espècie d’aurèola de màrtirs que els atraurà més simpaties i nous adeptes. Resulta curiosa tanta propaganda fàcil i gratuïta com els fan les grans cadenes informatives i algunes xarxes d’internet, tan puritanes per a d’altres imatges i tan laxes per a les barbaritats que fan aquests mercenaris saturats de preceptes i de drogues.
No, els bombardejos no venceran el monstre, o almenys no ells sols, la prova són els 4 anys que ja dura la guerra de Síria, els 12 que dura la de l’Iraq i els 14 que dura la d’Afganistan, totes elles sense aparença de finalitzar, malgrat els milions de morts i fugitius que han provocat. De fet, el que semblen cercar els gihadistes amb els recents atemptats és provocar odi contra els àrabs europeus perquè aquests es vegen atacats i al seu torn odien els occidentals, decantant-se cap el gihadisme; si ho aconsegueixen s’asseguraran un major flux de voluntaris. I de pas provoquen als europeus per a implicar-los directament en la guerra i quedar els gihadistes com a víctimes d’una nova croada occidental, la qual cosa els aconseguirà encara més voluntaris…
De manera que per a acabar realment amb el monstre es necessita d’una banda acceptar els refugiats que fugen d’ells, la qual cosa trenca completament el seu discurs xenòfob antioccidental, i per una altra impedir el tràfic dels seus centenars de camions cisterna carregats de petroli i el de les antiguitats arqueològiques, i impedir també que ningú puga proveir-los d’armes i municions. Si se’ls tanca l’aixeta dels diners i les armes, si no s’alimenta més el monstre, en pocs mesos morirà d’inanició; llavors caldria cercar una eixida pacífica i democràtica pels conflictes regionals, després els mateixos àrabs acabarien definitivament amb el gihadisme.
Els ciutadans occidentals hem d’espavilar-nos i obligar els respectius governs perquè caminen en eixa direcció, oposant-nos a les seues vel·leïtats guerreres i al comerç d’armes, especialment amb els Estats del Golf, exigint el cessament de qualsevol tipus de transaccions amb l’EIIL o els seus intermediaris. I atès que el fons del problema és el petroli, també hauríem d’accelerar la transició energètica cap a l’eficiència i les renovables, disminuint el consum dels seus derivats en la mesura que puga.
